Avui el cant d’entrada o introit ens invita al silenci contemplatiu: Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers i la nit era al bell mig de la seva cursa, la teva paraula totpoderosa, deixant els trons reials, es va llançar des del cel... per salvar Israel de l’esclavatge d’Egipte. I il·luminar la nit de Nadal feta un nin en braços de Maria... Avui sortia al diari que els plors d’un nadó van advertir la família d’un incendi. La força paradoxal d’un infant.

Aturem-nos en aquest silenci primordial: Al principi, abans que Déu creés el món, ja existia el qui és la Paraula, la Paraula s'adreçava a Déu.

Contemplem el Pare i el Fill en diàleg amorós i fecund, sense presses. Quan arriba el moment el Pare pronuncia una paraula: Fem l’home a imatge i semblança nostra… I Déu veié que tot el que havia fet era molt bo. Fill, ensenya els homes a ser homes fen-te com un d’ells...

Sant Pau s’encara amb aquest misteri d’amor de l’única manera que es pot fer: amb la pregària de lloança: Lloem Déu, el Pare del Senyor nostre, Jesucrist, perquè des de l’eternitat el Pare s’ha complagut en nosaltres i ens ha dit el que digué al Fill Jesús en el baptisme i en la transfiguració: Ets el meu fill, l’estimat. Estic molt content de tu. Sentim-nos abraçats, escalfats, amanyagats per aquest amor. Un amor que vol reunir-ho tot, el cel i la terra, en Crist: allò que el pecat havia esmicolat ho refà en Crist.

Sant Pau no es cansava de donar-ne gràcies a Déu. I després de lloar i donar gràcies feia aquesta pregària:

* doneu-nos el vostre Esperit perquè us puguem conèixer i estimar.

* il×lumineu la nostra mirada interior perquè coneguem i estimem els béns que ens heu promès i que esperem perquè els veiem realitzats en Crist ressuscitat.

* Pare, feu-nos sentir la dignitat que comporta ser fills seus en el Fill. Que sapiguem respondre al seu projecte d’amor com hi correspongué el Fill.

Tot començà a existir per la Paraula. Sense ella res no arribà a l’existència. Això vol dir que cap de nosaltres no ha nascut a l’atzar, per un error de la naturalesa…No, no, d’ençà que Déu és Déu, ha pensat en nosaltres i ens ha estimat tal com es pensa en el Fill i com s’estima en l’Esperit sant. Som peces úniques: ningú no és fabricat en sèrie… Som molt importants per a Déu. Ell ens invita a participar de la seva mateixa vida.        

* * * * *

La Paraula es presenta de dues maneres en les lectures d’avui: A l’AT és la Saviesa personificada, que rep una ordre del Senyor: «Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat». Aquesta acampada el Siràcida la veu realitzada en la Llei, en la Torà...

En el NT la Paraula es fa «carn» i planta la seva tenda en la humanitat que peregrina a la terra. És Paraula creadora i és Paraula il·luminadora, força i llum, capaç d’il·luminar i donar als homes la capacitat d’esdevenir fills de Déu. D’Ella en dóna testimoni fefaent Joan Baptista, que no era la llum, sinó testimoni valuós de la vera Llum.

I ampliant el concepte, la Paraula es fa pa i vi d’Eucaristia. Combregant, ens la fem nostra i des de nosaltres s’irradia al món en forma de tendresa i de fidelitat.