Epifania és manifestació. La primera és la nit de Nadal: als pastors. El dia de Reis: a totes les nacions. És constatació de l’encarnació, del Verb de Déu fet home.

Avui tenim una teofania o manifestació de Déu. Avui el Pare, el Fill i l’Esperit Sant es mostren absolutament bolcats en la nostra salvació.

Jesús, ja gran, fet tot un menestral, viu a Natzaret com un israelita més. Sent parlar de Joan i s’interessa per la seva invitació a submergir-se en el Jordà com a preparació per al nou temps que s’acosta. I s’hi fa submergir com tothom. Joan no s’adona que té davant seu el qui havia de venir darrera d’ell i que era més fort que no pas ell, disposat a rebre el baptisme d’aigua abans de rebre’n el de l’Esperit Sant.

En eixir de l’aigua, el cel que semblava tancat i havia deixat la terra sense la veu dels profetes, s’esquinça tot d’una i en davalla l’Esperit damunt Jesús. És el que havia anunciat Isaïes. L’Esperit del Senyor és sobre meu. M’ha enviat a donar la bona nova als pobres. Una veu del cel clama: Tu ets el meu Fill, l’estimat, estic molt content de tu. És la veu del Pare, invisible.

En aquestes paraules, que són el ressò de la profecia d’Isaïes, hi tenim expressat qui és Jesús, quina és la seva missió i com la realitzarà.

Qui és? El Fill molt estimat. Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió, el meu estimat, en qui em complac.

N’indica la missió: He posat en ell el meu Esperit perquè porti el dret a les nacions.

Com? Amb mansuetud, amor i senzillesa. Res de crits i d’amenaces. Ve a salvar, no pas a condemnar. Disposat a salvar tot el que es pugui salvar.

¿Sabeu la rondalla del pastor i de la canya esquerdada? Un pastor troba una canya esquerdada. Se la mira, la torna a mirar i pensa: què en faig? L’acabo d’esberlar? la llenço? què en faria. No serveix de res. De sobte se li encén un llum. Ja ho sé. Es mira la canya més bé, li torna la forma, li tapa les esquerdes i li fa uns forats. Li posa una llengüeta i en fa un flabiol que omple de festa la pau de la muntanya en harmonia amb dring de les esquelles del ramat. Jesús és capaç de convertir en música una canya esquerdada i de treure flama del ble que encara fumeja. És capaç de donar forma nova al qui semblava una nosa i que no servia per a res i retornar-li la dignitat perduda i trepitjada.

Acut amb delicadesa exquisida però amb fermesa, sense concessions al que és políticament correcte o al que la gent demana. Porta un missatge de llum i de llibertat. Jo, el Senyor, t’he cridat bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destino, llum de les nacions, per tornar la vista als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar del calabós els qui vivien a la fosca.

Sant Pere resumeix tota l’activitat de Jesús des del baptisme en endavant amb quatre paraules: passà arreu fent el bé. El Pare l’ha ungit, l’ha fet messies, amb la unció de l’Esperit sant que el fa fort per donar la salut a tothom alliberant-los de tot allò que esclavitza i deshumanitza els homes.

I nosaltres, què? Tots nosaltres vam experimentar una teofania o manifestació de la presència del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant el dia del nostre baptisme i vam rebre la unció que ens fa fer «cristos», messies o ungits, amb la missió de continuar en la nostra vida la vida i la missió de Jesús sacerdot, profeta i rei.

Avui Jesús passa per on passa un cristià conscient de la seva dignitat. El cristià és també teofania, manifestació del Déu que es Pare, Fill i Esperit Sant, Amor i Vida.