L’evangeli d’avui és tot un drama de família. Tot just després del dia de Nadal, veiem Maria i Josep amb el nadó fugint de nit cuita corrents cap a Egipte, perquè hi ha un Herodes, tan fort, tan cruel i tan covard alhora, que tremola com una fulla només de sentir que a Betlem, el rei dels jueus: tot plegat un nadó innocent, que en la seva petitesa, això sí, porta tota la força d’una llavor petita que a la llarga esdevé un arbre on tot el món s’hi podrà ajocar.

La fantasia popular ha enriquit de llegenda la fugida a Egipte. En la intenció de l’evangelista, la Sgda. Família fa i desfà la baixada i pujada d’Egipte com la feren els Israelites, i Jesús hi és presentat com el nou Moisès que ha de fugir a l’exili perseguit pel faraó i torna a Egipte quan el faraó és mort.

Però l’exili és exili: ho deixes tot per salvar la pell i, al país a on vas, no hi trobes l’acollida que voldries. No sempre hi ha una Càritas i una assistenta social…

Mn. Verdaguer ho diu com només un poeta pot dir-ho. Josep en arribar a Egipte, hi busca feina i no la troba: és foraster i és massa gran:

Com sant Josep forastereja,

i ja en son cap la neu blanqueja,

no troba un bri de feina enlloc,

i torna a casa sens un broc.

Maria, per consolar-lo i asserenar-lo diu a Josep, mostrant-li el Fill tan xamós: 

“tenim un Déu per companyia,

¡què pot robar-nos la alegria?

Sentiu com canten el ocells?

Déu nos estima més que à ells;

I el drama dels pares creix quan no poden dona al fill allò que demana. Jo recordo com, ara fa uns 73 anys, durant la guerra faltava de tot. Anàvem al calaix del pa, i ho n’hi havia. Els pares i les germanes grans ploraven de pena. Doncs igual:

L'infant Jesús demana pa

i sant Josep no li'n pot dar.

Maria va captant de porta en porta… per les cabanyes d'aquella horta:

—Per amor de Déu!

una almoineta pel Fill meu!

Tot pidolant per les masies

bé sent cantar-ne de follies,

florida almoina que li plou :

I quina cantarella que sent:

— ¿De pobrissalla no n'hi ha prou

que de Judea encara en vinga?

Cada cigonya que es mantinga

en son cloquer.— Abaixa els ulls

— Per amor de Déu,

una almoineta pel Fill meu! —

Pot anar dient. No us sona això: ¿no tenim prou pobres aquí que n’han de venir de lluny uns altres?

I diu el poeta que els angelets li xiulen a l’orella:

— Per què no ho dieu

que vostre Fill es Fill de Déu? —

Pobra Maria, pobra mare! Però Déu vetlla pel seu Fill i per Maria.

Una pobreta se’n condol. Ha fet sort captant per la ciutat. Sobre l’herbei s’ha parat taula. 

En veure Maria, li diu: Preneu-ne, si us plau, que més us en donaria si en tingués.

I amb gran amor parteix amb Ella

lo bé de Déu de sa cistella.

El poeta ens ha dit dues coses importants: el foraster, l’emigrant busca feina i no sempre en troba. I a sobre s’ha de sentir coses que no voldríem sentir nosaltres. I l’emigrant, sol anar curt de diners i no sempre menja el que voldria per a ell i pels seus fills. Aquest emigrant d’avui és la imatge vida de Josep i Maria cercant feina i menjar per al seu fill. Troben la indiferència, i adés i ara, l’hostilitat de gent benestant. En canvi, sempre hi ha gent pobra i senzilla que comparteix de bon cor el poc que té. Si fa no fa com tots vosaltres que aquests dies de Nadal –i es pot dir que tot l’any- penseu en les persones necessitades i les ajudeu.

Tot el que feu amb un d’aquests pobrets, diu el Senyor, m’ho feu a mi.

Mireu quina manera més senzilla d’allargar la comunió del diumenge a les comunions de cada dia.