Al calvari hi ha tres creus i tres crucificats. Cap d’ells hi ha anat de bon grat. Possiblement tots tres es creuen innocents. Quina és l’actitud espiritual de tots tres davant aquesta situació cruel i injusta?

Tots ens veiem abocats a situacions que no ens hem buscat: malaltia, atur, accident, la mort. Com ens hi afrontem? Mirem el Calvari.

La gent: escarneix els crucificats. Les autoritats tempten Jesús com satanàs en el desert.

Els soldats, mentre li ofereixen el vinagre, el provoquen remarcant el rètol de la creu: Aquest és el rei del jueus... Se’n riuen, ells que l’havien escarnit coronant-lo d’espines. Un rei crucificat per la seva gent.

Un crucificat escolta el que la gent i les autoritats i els soldats diuen de Jesús. I l’escarneix i provoca amb la desesperació qui es dessagna a la creu: No ets el Crist? Salva’t i salva’ns. De què li serveix estar a uns pams del salvador?

Sense saber-ho, la gent, les autoritats, els soldats, el lladre han dit més que no es pensaven o es creien: Jesús és el Crist, l’Ungit, el Fill de Déu, l’Escollit. I com a tal és capaç de salvar. Però no ho fa... ¿Per què? Ara no és ningú. És pitjor que ningú: És «maleït de Déu» com tots els altres crucificats.

I tanmateix... l’altre company de creu escolta, calla, contempla. I arrenca a parlar. Primer al seu company. - Ni sofrint la mateixa condemna que nosaltres no tens en compte Déu? Després de tot, tu i jo n’hem fetes de grosses i rebem la paga que ens hem ben guanyat. Però aquest? No sents com perdona? No veus com no maleeix? No veus com no fa cas de les provocacions dels altres, ni de les teves? Aquest no ha fet cap mal.

Després s’adreça a Jesús, clavat com ell a la creu: Sí que ets rei, ni que siguis crucificat. Quan entris al teu regne, recorda’t de mi.

I escolta la paraula més consoladora: avui seràs amb mi al paradís. Retornaràs a la creació original. Fruiràs de la companyia dels amics de Déu. S’han obert de bat a bat per a tu i per a tothom les portes del paradís. Ha trobat en la creu la salvació.

I Jesús què fa? Perdona, acull i consola el company de creu i li promet que el farà company de glòria. Com que no té res, Jesús es lliura ell mateix al Pare per nosaltres. Pare, a les teves mans encomano el meu esperit. Per haver complert aquest voler de Déu, Jesucrist ens ha purificat dels pecats, oferint-se Ell personalment una vegada per sempre.

Ha convertit en ofrena generosa una fatalitat tan repugnant com la creu. És una actitud verament règia.

I amb això remarca la immensa dignitat de la persona humana: quan no té salut, ni diners, ni títols, quan sembla una desferra, ÉS imatge i semblança de Déu. Pot aprendre de Jesús a donar-se ell mateix. Aquesta entrega generosa d’ell mateix és el que dóna sentit a la vida i fa que valgui la pena viure.

Rellegim la carta als Colossencs: En aquest Fill estimat -clavat a la creu– hi tenim el nostre rescat, el perdó dels nostres pecats. Clavat i tot a la creu, és imatge del Déu invisible. Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell. Ell existeix abans que tot, i tot es manté unit gràcies a ell.

I és també el nostre cap, el cap de l’Església: posant la pau en tot el que hi ha tant a la terra com al cel, per la sang de la creu de Jesucrist. Ell és la nostra pau.

Podem estar contents de tenir-lo com a Rei i cap nostre tan immensament gran i tan senzillament abastable, perquè s’ha posat al nostre nivell i en la creu –en el nostre camí de cada dia- tenim l’escala per pujar al cel.