1.- Fem un record agraït a la figura de Melquisèdec: l’escrit als Hebreu ens el presenta sense pare ni mare ni genealogia, oferint pa i vi a Abram i beneint-lo i per això hi veu una figura del nou sacerdoci de Crist oferint-se’ns en el pa i el vi de l’Eucaristia. Com el sacerdoci de Melquisèdec no es traspassa per línia genealògica, com passava amb el sacerdoci levític, sinó com un do gratuït del Crist. 

2.- Podríem rellegir la narració de sant Pau. És el primer document escrit de la institució de l’Eucaristia al darrer sopar. L’Eucaristia actualitza –ens fa present- el Senyor enmig nostre. 

3.- La multiplicació del pans i dels peixos ens obre la perspectiva de l’Eucaristia a tots els germans necessitats de pa, de vida, d’amor, de coneixement, de llibertat… Jesús ens demana que li oferim el poc o molt que som o que tenim: amb la seva benedicció multiplica infinitament l’eficàcia del nostre amor generós. És el miracle que veiem cada dia en tantes obres de caritat de l’Església: càritas, arrels… i en el tu a tu de cada dia. 

4.- A més avui és Corpus Christi. El dia que Jesús és passejat des de la Custòdia pels carrers. És bonic. També l’adorem quan ens és exposat solemnement…

Hi ha un aspecte que voldria remarcar. És molt bonica la processó de Corpus, és molt transformadora l’adoració. Però ¿ens adonem que nosaltres som la Custòdia de Jesús, que Jesús en i amb nosaltres es fa present als nostres germans?

El P. Claret feia aquesta pregària: Amb les paraules de la consagració, la substància del pa i del vi es converteix en la substància del vostre cos i sang. ¡Ai, Senyor, omnipotent! Consagreu-me, digueu una paraula sobre meu i convertiu-me tot en Vós. Bonica oi?

Demanem a Jesús que pronunciï damunt la nostra comunitat parroquial i damunt cadascun de nosaltres les mateixes paraules de la Consagració. ¿No us sembla meravellós que cada dia de la nostra vida cristiana sigui un ressò i una prolongació de la diada de Corpus?