El Temple de Jerusalem era el centre del món i la columna que aguantava el poble d’Israel. La seva destrucció era la fi del món, o més ben dit, la fi d’un món. Aquesta fi no era previsible, no era d’avui per demà.

Jesús situa el fet dins la història humana i dins el context del món: abans i després que passi això del temple, hi haurà catàstrofes naturals i daltabaixos polítics. Com ara. Enmig de tot això, els cristians hem de donar testimoni de Jesús, un testimoni pel qual moltíssims cristians han vessat la sang o s’han jugat la vida essent llum del món i sal de la terra. Per això s’han hagut d’enfrontar a enemics exteriors: persecucions, marginacions, burles. I a enemics interiors: la incomprensió dels membres d’una mateixa família, que no acceptaran que un dels seus sigui seguidor de Jesús, membres de la mateixa comunitat cristiana que no veuran de bon ull que algú els mogui de la seva rutina o els qüestioni la seva mediocritat.

Enmig d’aquestes situacions doloroses, apareixeran els messies i salvadors de torns: els uns anunciant catàstrofes, els altres anunciant solucions: el messies és aquí, és allí. No en féssiu cas. La vida humana i la història tenen un «tempo» que ningú no pot esquivar sense ser infidel a Jesús, a ell mateix i als germans.

Aquestes situacions més o menys extremes són com la fornal: cremen la palla i purifiquen l’or i la plata. Fan aparèixer els qui són cristians de debò i els qui ho són de pa sucat amb oli. A més a més, ens ajuden a posar les coses al seu lloc. Una crisi com la d’ara ens fa adonar que hem estirat més el braç que la mànega, que hem volgut viure més enllà de les nostres possibilitats. A veure si som capaços d’ajustar braços i mànega i de viure una vida joiosa amb austeritat i bonhomia.

En situacions com les d’ara, n’hi ha que esperant intervencions messiàniques o màgiques, es dediquen a no fer res. Tot plegat, per dos dies que ens queden, mengem i bevem que demà tot s’acaba. Ja passava en temps de sant Pau i passa ara: Ni treballen Ni estudien, Ni fan Ni deixen fer. I a sobre, correm-hi tots a finançar el ni-ïsme d’aquests pobrets. Sant Pau parla sense embuts: qui no vulgui treballar, que no mengi. Si vol treballar i no pot, ajudem-lo com puguem. Com ho feia Pau: Entre vosaltres no vivíem mai desvagats, i a ningú no demanàvem de franc el pa que menjàvem, sinó que ens escarrassàvem treballant nit i dia, per no afeixugar ningú dels vostres.

Per això demanava als cristians: A tots aquests, els ordenem i els recomanem en nom de Jesucrist, el Senyor, que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen.

L’Evangeli ens exhorta a mirar amb serenor els temps que semblen dolents o no fets a la nostra mida. Amb la pregària, amb la confiança en Déu i amb gran amor als germans, superarem les crisis, perquè enmig d’elles seguirem sempre les petjades de Jesús, mort i ressuscitat.