Doneu-me un punt de suport i aixecaré la terra... Ho deia Arquímedes parlant de la palanca o alçaprem. I tenia raó. Però no tenia el punt de suport. I vet ací que, avui, Jesús ens dóna el punt de suport i l’alçaprem per moure muntanyes i trasplantar moreres... La palanca és la fe, ni que sigui tan menuda com un gra de mostassa, i el punt de suport és l’amor bondadós del Pare del cel. Amb la fe i l’amor del Pare podem moure muntanyes... N’hi ha exemples molt espectaculars com el Cottolengo o la Mare Teresa de Calcuta; n’hi ha de no tan espectaculars com Càritas i altres organitzacions al servei dels necessitats. I tenim l’exemple de tants pares i de tantes mares que, malgrat tot, tiren la família endavant fiant-se en la providència divina, i de tants mestres, catequistes i rectors que no es cansen de sembrar a temps i a destemps llavors d’evangeli.

És bonic veure com la fe no és tancar els ulls a la realitat o aclucar-los per no veure res. El profeta Habacuc s’encara amb permissivitat i el silenci de Déu davant la historia humana tan sovint víctima de la violència d’imperis i de dictadures i d’abusos de poder: ¿Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu? Cridaré: «Violència», i no em salvareu?

La resposta pot semblar poc convincent: Aguantar, tenir paciència, oferir resistència passiva quan l’activa és impossible. L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut. Victòria és la nostra fe, la fe d’un poble de batejats...

I és per això que sant Pau ens anima a revifar la nostra fe mig amagada i esmorteïda com el caliu sota la cendra. Revifa el caliu del do de Déu que hi ha en tu d'ençà que et vaig imposar les mans. Mira, si Déu ens ha donat el seu Esperit, no és pas perquè siguem covards, sinó perquè siguem valents, plens d'amor i de seny. No tinguis vergonya de treure la cara pel nostre Senyor.

No és cap mèrit fer-ho, no, és un regal de Déu. L’actitud de l’amo i del mosso de la paràbola d’avui pot semblar tirànica. Era la normal d’aquella època. No hi havien les normes socials d’avui ni sindicats. Però no sembla tan estranya si mirem que avui, si bé el treball és un dret, tenir-ne és gairebé un privilegi i acomplir-lo un guany immens… Ho diem sovint en la pregària eucarística: Us donem gràcies perquè ens heu fet dignes de servir-vos en aquesta Litúrgia. Déu no té per què agrair-nos que vinguem a Missa o perquè visquem una vida cristiana fecunda. No, és un do que hem d’agrair. No ens podem posar cap medalla. Les medalles és Déu qui ens les posarà. «Veniu, beneïts del meu Pare»... Perquè al capvespre de la vida serem examinats de l’amor.