La lliçó és molt clara: Si per convertir-te, necessites un miracle a la carta, ja pots esperar assegut o plegar, perquè no te’l donaran pas. N’hi ha prou amb la paraula de Déu que llegim en la Bíblia i que proclamem a l’evangeli. La Bíblia parla d’allò més clar: Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Ai dels qui s’estiren en llits de marfil, s’aclofen en els seus sofàs, mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats a les estables, improvisen al so de l’arpa, creen com David les seves melodies, beuen el vi en grans copes, i s’ungeixen amb els perfums més fins, però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep. Per això ara seran els primers en les files dels deportats; així s’acabarà l’orgia dels vividors.»

És la descripció del ric de l’evangeli. No diu pas que fos un ric especialment dolent. No. Era un panxacontent, curt de vista i de gambals que es creia beneït de Déu pel fet que xalava a cor què vols. Tip ell, tothom anava tip. ¿Hi havia el pobre Llàtzer a la porta, nafrat i delint-se per enganyar la fam amb les engrunes que queien de la taula esplèndida del ric? Pitjor per ell. Si és pobre i nafrat, alguna n’haurà feta.

Però Déu no pot tolerar aquesta situació. El profeta enviava els ricatxos del seu temps a l’exili de Nínive. L’Evangeli fica el seu ric a l’hades, al país dels morts, morint-se de set i delint-se per una gota d’aigua. Quin canvi de situacions! I tanmateix l’abisme entre el ric egoista i el pobre Llàtzer continua més enllà de la mort. Així i tot, encara es preocupa dels seus cinc germans: que el Pare Abraham els enviï Llàtzer ressuscitat i els convenci del perill que corren de patir la seva dramàtica sort. És inútil. Ja tenen la Bíblia i el Mossèn que fa l’homilia el diumenge, i les catequistes que formen la consciència del nois de comunió i de confirmació... Que els escolti. Si no escolten aquests, tampoc no escoltaran el Crist Ressuscitat, el Jutge suprem.

Els cinc germans són l’estampa dels escanyapobres de guant blanc d’avui que només pensen a augmentar els seus números verds sense ni dignar-se a mirar els milions de pares i mares que no poden donar als seus fills afamats ni un rosegó de pa, mentre ells balafien milions i milions d’euros corrompent i subornant, en viatges i negocis, explotant la natura i mantenint una bona part del món en la misèria. ¿Com voleu que facin cas del Rector o de la Mare Teresa de Calcuta de torn o de Càritas o d’Arrels quan els xiulen a l’orella les paraules de Jesús i dels profetes?

Això sí, mentre assenyalem amb el dit aquests «epulons» com els de l’evangeli, mirem de conformar la nostra mentalitat amb la de Jesús i girem els ulls vers tants de Llàtzers que d’una manera o una altra ens allarguen la mà pidolant les engrunes de les coses que potser ens sobren.

És per pensar-s’ho i pensar-s’ho bé.

*****

Dues coses t'he demanat, Senyor; no me les neguis mentre visqui: allunya de mi falsedat i mentida, no em donis pobresa ni riquesa. Dóna'm l'aliment que necessito i prou, no fos que, sadollat, renegués de tu dient: «Tant se me'n dóna, del Senyor!», o bé no fos que, indigent, anés a robar abusant del nom del meu Déu. (Prov 30, 7-9)