La paraula del profeta és d’allò més gràfica: Escolteu això que dieu: «Quan haurà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per poder obrir els graners! Farem trampa amb les balances i vendrem el rebuig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre».

És la imatge precisa de l’escanya pobres. La reacció del Senyor és contundent:«No oblidaré mai tot això que fan».

Al costat d’això, resulta comprensible el fet escandalós de l’administrador poca solta que, després d’estafar l’amo, suborna els subalterns per assegurar-se les garrofes quan vinguin mal dades. És un miserable. No ha treballat mai. Ha viscut amb l’esquena dreta, sempre per damunt de les seves possibilitats i ara... Però té de bo la sagacitat i la rapidesa amb què afronta la crisi que l’amenaça.

És un història que es repeteix. Només llegint la premsa trobaríem uns quants models semblants o pitjors que els denunciats pel profeta i per l’Evangeli. És escandalós el que fa l’administrador sense escrúpols. Però resulta més escandalós encara que, a sobre, l’amo el feliciti. El felicita no pas per la seva poca soltada, sinó per l’enginy que mostra per a assegurar-se el futur. I en això aquest poca pena dóna una lliçó important als qui «som honrats». Jesús ens dóna una bona estirada d’orelles als qui tan sovint ens mostrem passius i sense esma per la causa de Déu i dels homes, per la nostra realització humana i cristiana, per a posar al dia la nostra fe, per defensar els valors cristians. Realment, com diu Jesús, la gent d’aquest món és força més espavilada per assegurar-se la seva cadira o imposar la seva ideologia que els «fills de la llum», incapaços de reaccionar ni quan es cala foc a la casa.

Jesús ens exhorta a fer-nos amics per quan ens arribi l’hora suprema. I aquests amics són totes les persones –sobretot les més pobres i necessitades- que ajudem a fer camí o a sortir de la marginació o a ocupar amb dignitat el lloc que ocupen. Només fent el bé als altres podem fruir segurs dels béns, poc o molts, que tinguem. Recordem-ho bé: no podem servir Déu i el diner. Déu està visceralment de part del qui és víctima de l’explotació dels poderosos.

A veure si avui fem quedar malament nostre Senyor prenent-nos seriosament allò que el Sr. Bisbe ens recomana de cara a la renovació espiritual del Bisbat:

1. Cuidar de manera especial LA INICIACIÓ CRISTIANA (la preparació, la celebració i el seguiment, amb el corresponent itinerari catecumenal diocesà i Pla de formació per als Preveres, Diaques i Laics en el món).

2. I assegurar una bona PRESÈNCIA D’ESGLÉSIA EN LA SOCIETAT LLEIDATANA. [Església centrífuga i compromís temporal dels cristians= Fe i Cultura (Col·legi Episcopal, IREL, Fundació Verge Blanca); Fe i Justícia (Xarxa d’entitats d’acció caritativa i social); Fe i persona (Església «capil·lar» concreta en cada batejat que la fa present.)

El llenguatge és concís i necessita algun aclariment. Però la idea general és clara: siguem tan espavilats per fer el bé i testimoniar la nostra fe com ho són els qui centren la vida en el propi interès. Si ho fem, segur que s’hi coneixerà.