Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el seu favor. Déu, que és veritablement poderós, revela els seus secrets als humils. El que es creu poderós i savi es tanca a nous coneixements i relacions i es queda allà on era, sense fer un pas endavant.

Abans es parlava molt de la humilitat; massa i tot potser. Després no se’n parlava gairebé gens… com a reacció contra una «virtut» que tendia a empetitir i a tallar les ales per projectes importants. Ara se’n torna a parlar molt d’humilitat, especialment en els medis esportius: cal no deixar-se endur pel vents favorables dels èxits. Cal tocar de peus a terra.

Doncs bé, la humilitat és una gran virtut profundament cristiana i radicalment humanitzadora, i rau a sentir-se i comportar-se davant Déu i els altres tal i com som, ni més ni menys. Humildad es andar en verdad, deia santa Teresa. I sant Pau (Rm 12,3) exhortava els cristians a no sobrevalorar-se, sinó estimar-se en la justa mesura. Saber reconèixer i agrair els dons que Déu ha repartit generosament a cadascun de nosaltres.

La presumpció, creure’s millor que els altres porta a situacions que acaben fent riure, com els convidats al convit de què ens parla Jesús avui. L’ambició, les ganes de figurar, de passar davant dels altres suposen manca d’urbanitat, de bones maneres perquè porta al menyspreu dels que tenen el mateix dret que jo a seure més amunt o més avall....

Convé que els altres reconeguin la nostra vàlua pel que som, no pas pel que aparentem. I també nosaltres hem de reconèixer els mèrits i les qualitats del altres i valorar-les. «Estima l’altre com a tu mateix». Tracta’l com t’agrada que et tractin.

Jesús dóna una altra lliçó, una gran lliçó d’altruisme a fons perdut: quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per a recompensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.

Això que sembla tan estrany i tan contrari al que se sol fer, ho veiem realitzat per aquelles agrupacions cristianes els dies de Nadal. Ho fan també les famílies que acullen durant l’estiu nens i nenes de països més necessitats, com ho hem vist a Lleida aquests dies. Hi ha també els cristians que dediquen temps i energies en el servei diari de Càritas i altres fundacions semblants. Són persones que ajuden sabent prou bé que mai seran convidats pels seus beneficiaris a casa, perquè tot sovint ni casa no tenen.

Però el Pare Celestial se’n recorda… L’àngel de la guarda en porta el compte. I el dia del judici, Jesús dirà: Veniu, beneïts del meu Pare, perquè tenia fam, tenia set no tenia què posar-me, era al llit o a la presó i... Sí, quan ho fèieu a un d’aquests petits meus, m’ho fèieu a mi.