Hospes Christus, diu la regla de sant Benet. L’hoste és Crist!  I no inventa res d’estrany o de nou. “Era foraster i em vau acollir... - Quan?

I resultarà que molta gent, que potser només han fet la primera comunió i encara, hauran estat combregant contínuament  sense adonar-se’n perquè han acollit humanament aquell nouvingut, el sense papers, el foraster, el passavolant... que eren la “disfressa” de Jesús...

Hem de llegir bé l’evangeli d’avui. És la cloenda de la secció que començava diumenge passat on es proclamava el gran manament i el segon semblant al primer... A la pregunta qui és el meu proïsme, hi contesta la paràbola del bon samarità. Avui, l’evangeli respon a la primera part: Estimaràs el Senyor...

Atendre l’hoste és magnífic: és el que fa la Marta, el que féu Abraham o com el bon Samarità... Però per atendre’l millor, cal estar molt atent a la Paraula de Déu, com Maria, com també hi era atent i obert Abraham. És l’actitud de pregària, de contemplació, d’escolta, de disponibilitat.

Totes dues coses són necessàries. I no en podem prescindir de cap. Perquè la creu sigui creu ha de tenir ben clavat en terra el pal vertical i tenir ben afermat el pal travesser. És el símbol de l’actitud del cristià:  un pal, el vertical ben clavat a terra i ben dret cap al cel: és l’actitud de pregària, de fe, d’esperança, de caritat.

I el pal tranversal ben afermat en el vertical. Per tenir els braços oberts a tothom, cal que ambdós braços estiguin ben units al tronc. Si volem mantenir el cor i les mans oberts als germans, ens cal tenir cor i mans ben units al Senyor... amb una oració atenta i humil, que ens ensenyi a mirar les persones i les coses amb els ulls de Déu i estimar-les amb el cor de Déu. És el que feia Jesús: Com que estava ple de l’Esperit Sant passà pel món fent el bé i guarint tots els oprimits pel diable, perquè Déu era amb ell.

El P. Claret feia l’oració del compàs. Veia un compàs: amb una pua ben clavat al centre i l’altra giravoltant fins a fer la circumferència perfecta. I hi veia una mena de metàfora de Marta i Maria. Uns es decanten per Marta i pel bon Samarità, d’altres Maria de Betània i tota la gent contemplativa. El P. Claret volia ser totes dues alhora. Com Maria –com la pua del compàs- ben assegut als peus de Jesús i com Marta –l’altra pua- giravoltant ocupat a fer el bé a tothom. Un bon model de vida cristiana integrada, una bona manera d’estimar Déu i el germà...