Tenim una vocació de llibertat. Déu ens ha creat i Crist ens ha redimit perquè siguem lliures!!!! Es pot dir que tot el Nou Testament és un clam constant de llibertat. Ja ho cantava l’ancià Zacaries: Ens ha fet la gràcia de poder-lo servir alliberats dels nostres enemics, sense por, santament i amb rectitud. Lliures de nosaltres mateixos, lliures enfront de la família i de la societat, lliures en relació a les coses, lliures en relació a Déu, amb la naturalitat d’un bon fill amb el millor dels Pares, lliures de tot allò que no ens deixa créixer ni desenvolupar tot el potencial d’humanitat que Déu ha dipositat en nosaltres.

Jesús se’ns mostra avui com l’home lliure i alliberador. Té al seu davant una missió molt difícil, val a dir-ho: pujar a Jerusalem on l’esperen qui sap les dificultats.

En el seu camí troba un primer entrebanc de part dels samaritans: Li barren el pas perquè puja a Jerusalem, la ciutat enemiga. Si renuncia a pujar-hi, Samaria és la seva pàtria. Una temptació! I un altre entrebanc de part de Jaume i Joan: destruir d’un mal llamp aquells samaritans impresentables. Jesús renuncia a tota violència i continuarà malgrat tot el seu camí. Més encara, aquests samaritans «impresentables» forniran a Jesús personatges tan entranyables com la samaritana, el bon samarità, el samarità leprós, l’únic capaç d’agrair a Jesús la guarició.

El camí de Jesús és de llibertat, d’amor i de perdó.

Tot caminant Jesús proposa sense embuts el seu programa: formar una família fundada sobre vincles nous. Nosaltres volem estabilitat, unes normes morals molt concretes i segures, una capacitat de tastar olletes sense comprometre’s mai a fons. I Jesús diu que no, això no val per als seus seguidors; per seguir-lo cal una immensa llibertat i una gran capacitat de tallar tota mena de cordons umbilicals.

* El fill de l’home no té on reposar el cap. No té una llar fixa, va d’ací d’allà com un rodamón, amb la llibertat dels ocellics de nostre Senyor. Per fer camí cal anar lleugers d’equipatge. Com els cargols: omnia mea mecum porto: ho porto tot amb mi.

* La «família» de Jesús té un valor suprem: realitzar el projecte d’amor de Déu envers tothom, un projecte que obliga a posar les relacions familiars en un altre nivell, més enllà i tot d’anar enterrar el pare. Eren tres germans seminaristes. Tots tres van plegar per atendre els seus pares... i els seus pares van morir sols. No se n’adonaven que sota els seus suposats deures familiars hi camuflaven altres interessos.

* Una dedicació plena a allò que duem entre mans. Abans, quan es llaurava, calien tots els sentits perquè els bous o l’ase fessin el solc dret. Cal tenir molt clara l’escala de valors. Cal alliberar-se totalment de tot allò que ens desvia de la nostra realització com a cristians i com a persones.

Deixem que ressonin en les nostres orelles les paraules de sant Pau: Crist ens ha alliberat perquè siguem lliures. Amb una sola condició: Enduts per l'amor, poseu-vos els uns al servei dels altres. És el resum de tota la llei: estima l’altre com a tu mateix.

Heus ací la font i el motor de la llibertat què Jesús ens invita: l’amor. Això ho sabeu prou els pares i mares i tants de vosaltres que sense ni pretendre-ho esteu realitzant en la vostra vida familiar, social o laboral: ho feu perquè estimeu. Altrament la vostra vida no té gaire sentit.