Avui les lectures van de felicitacions i d’amenaces. Jeremies carrega fort contra l’home que es refia de l’ajut humà mentre s’allunya de Déu. La seva vida serà eixorca com la pomera de Sodoma: de bona aparença i de cap profit. En canvi el qui posa la confiança en el Senyor és com un arbre arrelat vora l’aigua: mai no es neguiteja ni deixa de fruitar.

I és que l’home té al seu davant el camí de la vida i de la mort, el de la felicitat i de la dissort. Segons l’elecció que farà, serà la seva vida. Com l’arbre arrelat vora l’aigua, aguantarà les secades d’estiu i farà sempre una ombra protectora.

Jesús continua la mateixa línia de Jeremies.

Segons sant Lluc, Jesús ha pujat a la muntanya a pregar tota la nit: després escull d’entre els deixebles els dotze apòstols. Davalla de la muntanya i ja al pla es posa al nivell de la gent que l’espera: gent malalta i endimoniats i els guareix tots. La gent malda per tocar-lo, perquè tocar-lo i posar-se bo era la mateixa cosa.

Acabat alça els ulls vers els deixebles i proclama als quatre vents quatre benaurances i quatre malaurances. Proclama feliços els pobres i el qui passen fam i ploren i són bandejats per causa de Jesús. Són feliços per una raó:«Vostre és el regne de Déu. Déu està de part vostre per alliberar-vos i saciar la vostra fam i eixugar les vostres llàgrimes, com llegim a l’Apocalipsi.» (Ap 7, 16-17)

Mentre arriba aquesta plenitud, Jesús ens invita a fer com Ell: ajudar, compartir, guarir, alliberar. Aquestes accions concretes d’ara i ací són signes que arriba el regnat de Déu, que Déu es fa present a través de nosaltres.

Jo m’imagino que, mentre Jesús deia això, potser sentia els murmuris i el somriure mofeta dels qui es creien rics i satisfets i tips i doncs envejats de tothom. Jesús sembla contradir allò que tan sovint llegim a l’Antic Testament: El qui té salut i riquesa i benestar és beneït de Déu. El pobre i el malalt i el no ningú són deixats de la mà de Déu per algun pecat que han comès. Jesús capgira aquesta percepció i comença guarint malalts i refent les personalitats desestructurades com a signe que Déu comença a regnar en favor dels més necessitats.

Per això clama: Ai de vosaltres els rics i els qui aneu tips i el qui ara rieu i els qui rebeu els aplaudiments de tothom... perquè sou el que sou i feu el que feu a base d’oprimir o explotar o ignorar els pobres i els marginats, els qui gemeguen i ploren. Sembleu arbres plens de vida, però corcats, sense arrels, pura aparença i superficialitat.

La paraula de Jesús és un seriós advertiment a la gent del seu temps i la d’ara, que es pensen que quan ells s’aixequen tips de taula tothom ha menjat i està satisfet. Egoistes com el ric Epuló, mengen i beuen i riuen sense adonar-se que el pobre Llàtzer jau a la porta delint-se per menjar les engrunes de la seva taula.

Aquests dies veiem i patim les terribles sotragades que ens ha procurat la colla d’especuladors egoistes i frívols que amb les seves bombolles han creat un món fals de felicitat i progrés: en un instant s’han desinflat les bombolles i han reduït milions de persones que es refiaven d’ells. Dissortat l’home que posa la confiança en l’home i deixa Déu de banda, deia Jeremies! Quants plors i quantes llàgrimes i quanta desesperació han produït.

Jesús ens invita a arrelar bé la nostra vida en el torrent de vida de l’Evangeli, que ha de ser bona nova per tothom. Els rics deixaran de ser dissortats si posen el que saben, el que tenen i el que poden a favor dels qui ni saben ni tenen ni poden: faran com Jesús i faran sentir l’amor del Pare Déu envers els més pobres. I els pobres se sentiran feliços perquè gràcies a la generosa solidaritat dels uns poden sortir de la seva situació de misèria, de llàgrimes i de sofriment.