La lectura d’Isaïes i l’evangeli tenen un tema comú: la vocació com a crida de Déu.

Isaïes en una celebració litúrgica en el Temple de Jerusalem se sent sobtat per la presència sobirana de Déu: ¡Déu tres vegades sant, és dir, Santíssim, transcendent, immens! Entre els núvols de l’encens que embolcallen l’altar, Isaïes sent estupor i por. Se sent molt petit i molt indigne davant la Santedat de Déu. Home de llavis impurs enmig d’un poble impur de llavis...

Però aquest Déu immens i infinit estima entranyablement el seu poble que el menysté, que se’n va amb altres déus, que al pas que va caurà a mans dels enemics…

I Déu, –Ell, l’absolut, el poderós, el clement- necessita un portaveu que parli al poble en el seu Nom: «Qui enviaré? Qui ens hi anirà?» Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m’hi». Aquí em teniu!

Sovint cantem aquella cançó que originàriament feia així: Hinnení, pàreimi, eccomì, me voici, sóc aquí, Senyor. Tots els mots –hebreu, grec, italià, fancès i català diuen el mateix. I expressen l’actitud d’Abraham i Samuel, Isaïes i Moisès, l’actitud també de Maria que veiem representada en la seva imatge: Sóc aquí!

Jesús mana a Pere que cali les xarxes després de no haver pescat ni un mal peix en tota una nit. Pere el creu: en el teu nom les calaré... I es produeix la gran meravella... Les xarxes plenes a rebentar...

Això li dóna de sobte la consciència de la proximitat de Déu actuant a través del Mestre i se sent profundament indigne d’estar a la seva presència. Senyor, fuig de mi: són un home pecador, Senyor. Pere ha passat d’anomenar Jesús Mestre a adorar-lo com a Senyor.

Des d’ara, Pere, coneixent els seus límits i la força immensa que li dóna la seva unió amb Jesús, que mai deixarà la barca, podrà ser pescador d’homes. Ho serà deixant-ho tot per seguir Jesús, més ben dit, posant-ho tot -la seva persona i les seves coses- a disposició del Senyor i de la comunitat. I com ell, Jaume i Joan… i tu i jo… Nosaltres sols podem ben poca cosa. Amb Ell som majoria absoluta…  

Sant Pau també ens parla de la seva vocació cristiana. Primer perseguia Crist, era com un nascut fora de temps. Però en la seva pobresa hi troba tota la misericòrdia de Déu, acull la seva gràcia i aquesta gràcia l’ha fet treballar més que ningú. I en el treball no hi era sol: havia rebut i assimilat de la comunitat els fonaments de la fe. La mateixa fe que proclamem cada diumenge en el Crec en un Déu i en Jesucrist, mort i sepultat, que ressuscità el tercer dia... I ara és ací entre nosaltres.