Podem fixar-nos en dos punts de les lectures d’avui:

1. La visita de Jesús a Natzaret, que historitza aquella expressió de l’Evangeli de Joan: Va venir als seus i els seus no el van acollir.

2. L’himne de l’Amor.

1.- Jesús no és reconegut a casa seva simplement perquè el «coneixen» massa. De Natzaret en pot sortir res de bo? El fill del fuster no pot ser ni més savi ni més sant ni més profeta que els seus veïns de Natzaret. Jesús els recorda que, com a profeta, té tots els números per no ser reconegut com a tal. Ningú no és profeta a casa seva.

Recordem que un profeta no és pas un personatge que anuncia el que passarà demà passat, sinó un que té un ull posat en el món que l’envolta i l’altre fit en Déu, per esbrinar què vol de la comunitat en aquestes circumstàncies precises que li toca de viure. Jesús, com a profeta que és, se situa en la línia d’Elies i d’Eliseu, que van actuar a favor, l’un de la vídua de Sarepta, l’altre de Naaman, general d’un rei estranger i enemic. La vídua de Sarepta i Naaman tenen en comú una cosa que manca als de Natzaret: la fe, una fe que els posa en sintonia amb el Déu que parla i actua a través dels Profetes.

Els veïns de Jesús, en comptes de repensar-s’ho, responen amb l’intent d’estimbar-lo daltabaix i desfer-se’n definitivament. Però ell se n’anà passant entremig d’ells. Aquest succés de Natzaret exemplifica la vida de Jesús: El refús dels seus que no pararan fins al Calvari... Però Jesús amb la resurrecció s’esmuny dels qui li volen mal i esdevé salvador de tothom.

2.- L’himne de l’Amor. Val la pena repetir-lo i cantar-lo i interioritzar-lo. Tota la vida humana i cristiana es resumeix en el mot Amor, amar, estimar. Un amor que és sofert, servicial, que exclou l'enveja; que no és presumit, ni s'estarrufa d'orgull, no és barroer ni egoista, no es descontrola, oblida el mal i el perdona, no està d'acord amb la injustícia, el seu goig és la veritat. Sap excusar-ho tot, s'obre sempre a la confiança, no perd mai l'esperança, és capaç d'aguantar-ho tot.

Amb un amor així els natzarens no s’haurien volgut desfer de Jesús i s’haurien obert a la gràcia de Déu que molt bé pot venir a través de Jesús de Natzaret, d’Elies i d’Eliseu o de qualsevol altra persona que en la seva senzillesa o pobresa ens crida a anar més enllà de nosaltres mateixos, a sortir del nostre egoisme personal o de grup i a eixamplar el cor fins als límits del món. I amb un amor així no veuríem els drames terribles de violència domèstica o forana, tan freqüents en un temps que tant es canta i es parla d’amor...

Perquè fet i fet, l’Amor ho és tot i roman per sempre. Tot passarà com passa el temps de la infantesa i de l’adolescència. L’Amor marca la maduresa de la persona.

El Profeta, com que se sent enviat de Déu, fa seva l’actitud de Déu: Estima. DÉU ÉS AMOR. Per això l’Amor no passa mai, ho impregna tot i dóna vida a tot. Jesús, en tota la seva actuació, des de Natzaret fins a la Creu, palesà l’amor del Pare: passà pel món fent el bé, perquè havia vingut al món no pas per condemnar-lo sinó per salvar-lo, per menar-lo a la seva plenitud.

* * * *

El capítol XIII de la carta als cristians de Corint conté la clau de l’espiritualitat de santa Teresina. Diumenge passat, sant Pau parlava de tota una sèrie de carismes, que ella considerava massa alts per a la seva petitesa. Fins que llegint la lectura d’avui va trobar el seu lloc a l’Església. Es posaria al cor de l’església i així arribaria a tothom i donaria vida als altres carismes: l’AMOR. Hi ha moltes coses que per educació o por formació, per edat o per manca de salut no podem fer. Però hi ha quelcom que com a cristians podem fer sempre ESTIMAR. Pensem que precisament Déus és AMOR, AGAPE.