Em commouen les paraules d’enamorat que el profeta Isaïes posa en llavis de Déu referint-se a Sió. Jerusalem-Sió ha quedat arrasada, abandonada, sense temple: sense Espòs. Però ara arriba l’hora de recompondre la situació. Si fins ara era una ciutat desolada com una esposa abandonada sense marit, ara li diran: «Jo-me-l’estimo» i «a la Terra: Té-marit». Han retrobat l’amor primer. El qui t’haurà reconstruït et prendrà per esposa com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia. No estem acostumats a aquest llenguatge amorós i tendre amb què Déu s’adreça al seu poble.

Avui l’Evangeli ens convida a noces: a les noces de Déu amb el seu poble, amb la humanitat.

Els dies passats celebràvem l’epifania: la manifestació de Déu als pastors, als mags, al poble en el Jordà. Avui en les noces de Canà, celebrem l’epifania de l’amor esponsalici de Déu amb la humanitat, amb nosaltres. El Verb de Déu, en fer-se carn, en fer-se Paraula humana, ens fa participar de la seva divinitat. Ens admet a la màxima intimitat amb ell. «Sóc a la porta i truco, ens diu. Si escolta la meva veu i m'obre la porta, entraré a casa seva i soparem tots dos plegats».

Avui tot és alegria. Hi ha molts convidats. El grup de deixebles alegres i riallers i amb ganes de gresca. Tothom està content... Tothom, no. Hi ha una convidada, feinera i atenta que sent que se li glaça el cor: escasseja el vi... i la festa se n’anirà en orris. I quina vergonya per als nuvis. I es decideix a intervenir...

- No tenen vi.

-I què? No ens ve ni ens va... No ha arribat la meva hora.

És veritat. No ha arribat l’HORA de Jesús, que és el moment de la passió-mort-resurrecció, en què vessarà a dojo el seu Esperit...

-Tens raó, fill, sembla que li diu la Mare. No és arribat el gran moment, però hi pot haver una bestreta, vaja... I Maria –fixeu-vos que sant Joan no anomena mai el nom de la Mare de Jesús, es disposa a actuar. Diu als servents:

- Feu el que ell us digui.

Són les úniques paraules de Maria, la Mare de Jesús en l’evangeli de sant Joan. Però ho ha dit tot. I ara ens continua fent la mateixa recomanació. I la seva intervenció mou Jesús a actuar. En la fe de la Mare hi veu expressada la voluntat de Déu. I quantes gerres d’aigua fetes vi! I quin bon vi!

Per a un miracle cal la fe d’una persona, humil i senzilla com Maria; estar disposat a fer el que Jesús digui i posar a la seva disposició l’aigua o els dos pans o els dos peixos o la petita i discreta intervenció... La resta ho farà Jesús.

Els nuvis no en saben res. El cap de servei tampoc no sap d’on ve aquell bé de Déu de vi... Ni com s’ho ha fet el nuvi per reservar el bo i millor a les acaballes del banquet... Però ho diuen sense saber-ho: l’Espòs és Jesús que celebra les noces amb la humanitat. I les renova en cada Eucaristia servint-nos el Pa i el Vi de l’Eucaristia.

Maria amb la seva discreció, amb la seva delicadesa i amb la seva intervenció decidida hi posa el que té. I el resultat de la seva fe és el miracle de Canà, on Jesús palesa la seva «glòria», és dir, com Déu intervé visiblement en ell. I resultat del fet és que els deixebles creuen en Jesús.

Maria, la Mare de Jesús, la Dona de fe apareix en dos moments significatius en l’evangeli de Joan: a Canà, i ja hem vist com, i al Calvari. La fe l’ha feta intervenir a Canà, i la manté dreta al peu de la creu al calvari. I així esdevé la Mare de la nova humanitat, la nostra Mare.

Després d'això, Jesús davallà a Cafarnaüm, amb la seva mare i els seus parents i deixebles. Des d’ara es visualitza la nova família unida amb llaços de fe i d’amor. Nosaltres som la continuació i actualització d’aquesta família. I cada Eucaristia ens ho recorda, ens hi anima i ens dóna l’alegria i la força per tirar-la endavant.