La gent feia tan poc cas de Déu que Déu optà per callar. Es produí el silenci de Déu. El cercaven pertot i no el trobaven enlloc ni en sentien la paraula. No calien profetes a Israel: la Llei i les minucioses interpretacions dels savis no deixaven espai per escoltar la paraula de Déu. Tampoc no ens calen a nosaltres. Tenim una colla de savis, intel·lectuals, agnòstics, ateus i ter tul·lians i articles d’opinió, que no ens cal Déu. Ja ho sabem tot. De debò?

Ja el profeta Amós (8,11-12) va pronosticar «Vénen dies que enviaré fam al país: no fam de pa, ni set d’aigua, sinó fam d’escoltar la meva paraula». Encara que diguem que no, hi ha fam i set de paraula. Guaiteu quanta gent que no va a missa ni creuen en l’església ni en Jesús, cerca la pau i la plenitud ben lluny: a l’orient, en religions esotèriques, en l’astrologia, en els horòscops... Cerquen ben lluny allò que tindrien tan a prop si paraven l’orella i escoltaven.

A Israel un dia sorgí un profeta i més que profeta: Joan Baptista. I quan Jesús fou batejat al Jordà, el cel s’esquinçà, l’Esperit davallà damunt d’Ell i el Pare declarà: Ets el meu Fill. Escolteu-lo! I començà a proclamar: Ha arribat l’hora. Déu es disposa a intervenir en la nostra història, convertiu-vos, sintonitzeu amb Ell.

Un dissabte Jesús entrà a la sinagoga de Cafarnaüm. Els jueus cada setmana es reunien a escoltar la Paraula de Déu, a resar i a compartir. Estaven acostumats a sentir homilies molt acuradament preparades pel responsable de torn. Però Jesús era diferent. No ensenyava com els mestres de la llei, sinó amb autoritat. No era un repetidor de fórmules més o menys sabudes. A més d’enraonar, actuava: quan veia persones desestructurades, posseïdes d’idees i sentiments destructius, els n’alliberava i les treia de la marginació física o espiritual. L’evangeli diu que Jesús amb la seva paraula eficaç, feia fora els dimonis... I la gent no se’n sabia avenir: «¿Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova; fins i tot mana als esperits malignes, i l’obeeixen». La seva autoritat es basava en la coherència entre paraula i vida, entre doctrina i comportament filial envers Déu i fraternal envers els altres.
Llavors la gent s’adonà que havia arribat el profeta que Moisès havia anunciat en nom de Déu: Jo faré que s’aixequi d’enmig dels seus germans un profeta com tu. Ja el tenim aquí, és Jesús de Natzaret. Escoltem-lo.

El profeta és una persona que en nom de Déu i inspirat per Ell il·lumina els esdeveniments i els interpreta. Sap llegir allò que en diuen els «signes dels temps».

Sant Pau n’és un model en la carta als cristians de Corint. Es trobà en un món semblant al nostre, amb una llibertat sexual només superada pel que veiem ara. No es desesperà per això. Recordà la paraula i l’exemple de Jesús. Sintonitzà amb l’Esperit Sant i a la pregunta: ¿Val la pena casar-se? I tant que sí, els respongué sant Pau. Sou el sagrament, el signe visible de l’amor que Déu ens té com a persones i com a societat. Estimeu-vos, respecteu-vos, pregueu, viviu en pau. Això sol ja és una paraula de Déu per als vostres conciutadans.

Però en aquella comunitat de Corint sorgiren uns nois i noies indignats perquè els obligaven tant si com no a casar-se. I coneixent i estimant Jesús, van intuir que era possible un altre món, una altra manera de viure la sexualitat; que el Regne de Déu necessitava persones lliures i alliberades per atendre la comunitat en la necessitat que té de Déu. I s’hi varen comprometre. Fou un crit de llibertat davant un món que tot ho reduïa del melic en avall. Demostraren que podien realitzar-se plenament com a persones vivint a fons la virginitat com expressió d’entrega generosa a Déu i a la comunitat. I sant Pau els digué que sí, que molt bé. Molts s’hi varen oposar amb violència de tota mena. Si llegiu el santoral, hi trobareu tot de verges i màrtirs. Testimonis de fins a quin punt es pot estimar Jesucrist i les persones que Jesús estima.

Davant la tirania d’un pansexualisme que ens vol fer veure que no es pot ser persona ni moderna si s’usa i abusa de la seva sexualitat, Jesús crida a viure com Ell.

Quan demanem a Déu que ens enviï vocacions, demanem dues coses: 1) que les famílies cristianes siguin coherents i signes de la presència amorosa i fecunda de Déu en el nostre món. Considerin el matrimoni com una vocació preciosa. I 2) demanem també que molts nois i noies descobreixin el valor de la virginitat com una manera humanitzadora de viure l’amor i es plantin sense por davant un món que esclavitza amb el pretext d’alliberar. Ho féu Jesús, ho féu Pau i ho fa un estol innombrable de cristians i cristianes de tota mena.