¿I si començava dient que la nostra assemblea s’assembla força al culte de la sinagoga? Allí s’hi aplegava gent de tota mena per compartir la fe i nodrir-la amb la Paraula... Un feligrès, en aquest cas Jesús, comentava la lectura del dia... com ara ho faig jo. Però i l’endimoniat? on és l’«endimoniat»? Ai, no ho sé... Tampoc aleshores no n’hi havia gaires d’endimoniats «oficials»... Però aleshores, com ara, l’esperit maligne no solia actuar violentament, espectacularment... Simplement s’infiltrava de forma suau, sota la capa de bé; és un llop espavilat: s’amaga amb una pell d’ovella.

I què és un «possés», home posseït d’un esperit maligne? És primer de tot un «posseït», és dir, una persona que no es pertany a ell mateix, és un esclau. És un «addicte»: drogoaddicte, l’addicte a l’alcohol, a la pornografia, al joc. El qui compra o beu o menja compulsivament, el que viu per damunt de les seves possibilitats per no quedar malament..., l’hipòcrita i el mentider... En el fons el possés deixa de pensar amb el seu cap i de mirar pels seus ulls. Deixa que d’altres pensin i decideixin i parlin per ell. Tot això, que destrueix o esclavitza o despersonalitza, és obra de l’esperit maligne. Digueu-ho com vulgueu.

Jesús comença alliberant-nos de tot això. Però de vegades estem tan bé on i com som, que la presència de Jesús ens fa nosa, com la feia a l’endimoniat de la sinagoga... Direm d’ell que és el Sant de Déu, direm el «Crec en un Déu» de cap a cap. Però no ens agrada que ens sacsegin de la nostra rutina o de la nostra seguretat, ni que sigui destructiva. Perquè una fe no ben desenvolupada i madura, pot ser també destructiva, despersonalitzadora. Jesús ens fa callar i treu fora de nosaltres el verí que ens ensopeix.

La gent de Cafarnaüm no ho entenia gaire. Però es preguntava: «¿Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova; fins i tot mana als esperits malignes, i l’obeeixen».

Jesús parla amb autoritat. Com el profeta de qui parlava Moisès: un home plenament fidel a Déu i plenament fidel a les persones. Plenament coherent en el que diu i en el que fa.

Jesús quan parla sap el que diu: parla d’allò que ha vist i sap i ha pregat i n’està convençut. L’escriba, el savi mestre de la Llei, era un repetidor de la doctrina d’altres. El rabí tal diu... L’altre rabí diu... Però ell no deia res. Repetia i prou. Una mica com nosaltres: l’evangeli diu, l’església diu, el diari diu... I tu què hi dius?

Jesús coneix la Llei, però sobretot la intenció de Déu que la dictà: «Es va dir. Jo us dic.» Què volia dir Déu quan deia no mataràs, no mentiràs, no fornicaràs. Anava a la rel: volia dir: respecta la font de la vida, respecta i estima la persona -home o dona- de pensament, paraula i d’obra; respecta la paraula i dóna-li el valor que té.

Si us preguntava què ensenyava Jesús a la Sinagoga de Cafarnaüm, què em diríeu? Probablement em repetiríeu el sermó de la Muntanya... En canvi Marc no diu res del que Jesús hi predicà... L’evangelista Marc ens invita no pas a saber el que deia, sinó el que feia i com ho feia. L’acció de Jesús ja és un ensenyament. Més endavant podrem sentir i entendre el que diu.

Avui sortosament venim a missa perquè volem i bategem els infants perquè creiem en el Baptisme i els preparem a la primera comunió; les parelles es casen per rebre un sagrament i no només per fer una festa, d’altra banda digníssima. Continuem per aquest camí de llibertat interior, fidels a la Paraula i a l’exemple de Jesús. Com a fills que som molt estimats del Pare Déu, nodrits amb el Pa de l’Eucaristia, compartida en comunitat.