Com Abraham i Samuel... Ho hem cantat tantes vegades! Sóc aquí, Senyor. Un sóc aquí que en la lletra primitiva de la cançó es deia en hebreu, grec, italià, francès i català: Hinnení, pàreimi, eccomí, me voici... És l’actitud d’obertura a la veu del Senyor. La imatge de la Mare de Déu que tenim a la nostra església té justament aquest títol: Sóc aquí.

I és que la nostra vida és una resposta a una crida de Déu: Déu ens ha cridat a existir com a persones, a ser cristians, a ocupar un lloc en la vida familiar, social, religiosa... Tots tenim confiada una missió. És qüestió de parar l’orella a aquestes crides i respondre-hi generosament vivint a fons el do que ell ens ha fet. Avui les lectures ens presenten models de vocació i de resposta.

Samuel, tot i que vivia des de ben petit a les estances del temple de Siló, encara no estava acostumat a distingir si la veu que sentia era la del vell sacerdot Elí o la de Déu. Però estava disposat a respondre immediatament. Elí sí que ho sabia, però no en feia gaire cabal. Samuel rebé l’encàrrec d’anunciar al gran sacerdot Elí que Déu estava molt descontent de la manera com consentia que els seus fills Ofni i Fineès allunyessin la gent del culte de Siló amb el seu mal comportament capriciós i tirànic.

L’evangeli ens explica una sèrie de vocacions en una cadena de moltes baules. Hi ha una primera baula: un testimoni: Joan Baptista, en veure Jesús que passava, diu una vegada i una altra: Mireu-lo! És l’Anyell de Déu! Només un parell de deixebles seus es van sentir impulsats a comprovar el que Joan deia i seguiren els passos de Jesús. Jesús es gira i els pregunta:

* Què cerqueu?

* Mestre, on poseu?

* Veniu i ho veureu.        

L’un es deia Andreu. L’altre? No se sap. Potser eres tu o sóc jo. Tots dos seguiren Jesús, van veure on posava i es van quedar amb ell tot aquell dia. De què varen conversar? No ho sabem. Però la conversa els arribà a l’ànima. Tant, que al cap de molts i molts anys, l’altre deixeble encara recordava que eren les quatre de la tarda, si fa no fa. Aquell contacte amb Jesús els havia canviat la vida.

Andreu sentí el goig d’un descobriment llargament desitjat i se’n va rabent a comunicar-lo al seu germà Simó: L’hem trobat! és el Messies! EUREKA va dir, que és el crit dels grans descobriments. L’hem trobat!

Andreu acompanya el seu germà a Jesús. Jesús se’l mira fit a fit. I li canvia el nom: et diràs Pedra/Pere. Serà la pedra on Jesús assentarà la seva església. Aquesta serà la seva missió.

Ara us podria preguntar: què hi feu aquí? per què heu vingut? Què hi cerqueu?

Segurament que hem vingut perquè hi hem vingut sempre. No ho sabíem, però en la veu del pare o de la mare o del mossèn o del catequista, Jesús ens cridava. I quan sortirem d’aquí, quina cara farem? ¿Engrescats com Andreu i Pere? ¿Recordeu l’entusiasme d’Arquímedes quan de sobte descobrí per què els cossos suren a l’aigua? Sortí al carrer tot cridant: éureka! Ja ho tinc, ho he trobat! Si fem cara d’avorrits o de desencisats, com podrem engrescar ningú a seguir Jesús?
Tant de bo que avui, quan tornarem a casa, puguem cridar com Andreu: L’hem trobat. I ben segur que el diumenge en portareu algun altre a compartir la vostra experiència. Fareu de Joan Baptista, fareu d’Andreu. En portareu algun altre a trobar-se amb Jesús. I Jesús se’l mirarà fit a fit, l’animarà a seguir-lo i li confiarà una missió...

És aquesta la crida que Jesús ens a fa avui i que anirà precisant tots els diumenges de l’any que hem començat.