Aquest diumenge se centra en un fenomen molt important per a la vida del cristià: la vocació. La vocació com a crida personal que Déu ens fa. Té diversos aspectes:

* La vocació de Samuel. Samuel és nen que Anna, la seva mare, consagrà al Senyor. Viu a les ordres del sacerdot Elí, a l’ombra del santuari de Siló on es guarda l’Arca de l’Aliança. Elí és un home gran, tot bondat, una mica pare pedaç. Quan Samuel rep la crida de Déu, respon immediatament, però encara no sabia reconèixer el Senyor. El confonia amb la veu d’Elí. Elí té prou sentit de Déu i prou seny per donar-li un bon consell: Respon: «Parleu, que el vostre servent us escolta». Déu crida, Samuel li respon. I Déu li confia una missió concreta i força difícil: ha de corregir l’excessiva bondat d’Elí amb els seus fills...

* Un altre aspecte de la vocació o crida de Déu: hi ha persones tan actives que el dia que no poden fer res o ben poca cosa es creuen inútils o que perden la vida i el temps. És ara que poden descobrir una cosa molt important: Déu no vol coses, oblacions, sacrificis ni tan sols l’holocaust. Vol el cor de la persona, vol el teu cor... El salmista ho expressà tan bé que Jesús, en el moment d’entrar en aquest món, es va fer seves les seves paraules: Mira, sóc aquí per fer allò que tu vulguis. Per haver complert aquest voler de Déu, Jesucrist ens ha purificat dels pecats, oferint-se Ell personalment una vegada per sempre. Rellegiu el salm d’avui i el capítol 10 de la carta als Hebreus.

Si no podeu fer res, podeu ser com Santa Teresina no fent sinó estimant... Aquesta ofrena personal és el que dóna sentit i valor a tot allò que fem, donem, oferim o sofrim... Després de tot, el nostre cos, tota la nostra persona és santuari de l’Esperit Sant. Som presència de Déu.

* Hi ha un tercer aspecte. La vocació personal es pot amagar sota d’un desig de recerca: hi ha persones amb una actitud oberta i inquieta. No estan contentes on són o amb el que fan, i busquen el sentit de la vida. Com Andreu i el seu amic. Un dia senten Joan Baptista assenyalant un home de Natzaret: l’Anyell de Déu, sobre qui descansa l’Esperit Sant... I es posen a seguir Jesús moguts per una força interior.

Què cerqueu...?, els pregunta Jesús. Continuen el camí amb ell i amb ell es queden tot aquell dia... Quin dia més intens aquell! Què cerqueu? «Plens de nit, buscant la llum, la pau, Déu...»

El contacte amb Jesús els ha canviat la vida. Van entendre que bé valia la pena arriscar la vida per Algú que la tenia plena. Andreu en sortí tan content que digué al seu germà Simó: EUREKA! Ja el tinc. Ja l’hem trobat. És el Messies. Simó s’acosta a Jesús.I sent sobre seu la seva mirada. Ell, bellugadís i inquiet com les ones de l’estany de Galilea, rep per dintre la fortalesa de la roca. D’ara endavant et diràs Quefes, Pedra o Pere.

La iniciativa la té sempre Jesús. Però la crida «s’encomana» en una xarxa de relacions: amistat, veïnatge, família, gustos comuns... Però la resposta és sempre personal. I val la pena donar-la. I tant que s’ho val!

Parem-nos ara a escoltar per uns instants què ens diu Jesús avui en aquesta Eucaristia. Tant de bo que en sortir de l’església puguem fer el crit d’Andreu: EUREKA! Ja el tinc. Ja l’hem trobat. Haurem rebut la crida de Déu i hi haurem respost. Com Samuel, com el salmista, com Andreu i Pere.