Aquests dies de novembre ens conviden a pensar en la mort i en la sort dels difunts. Què serà, què és dels difunts?

Que hem de morir, no cal dir-ho. Davant d’aquest fet hi ha la solució d’amagar el cap sota l’ala o de no pensar en la mort, ni parlar-ne. Hi cap tancar-se també en determinats esquemes mentals: ningú no ha tornat. Deixeu tota esperança els qui jaieu aquí. Hi cap també la solució d’entristir-se, de no acceptar-la, de rebel·lar-s’hi, d’estar mirant sempre enrere i perdre el gust de tirar endavant.

Que això ho facin els qui no tenen esperança, passi. Però un cristià té una esperança ferma. Crec en la resurrecció. Pel baptisme i per l’eucaristia i per la vida estem units a Crist i en compartim la mort i la resurrecció. Un dia ens trobarem tots amb el Senyor compartint el seu regne, els seus interessos, la seva vida.

Fem el camí que féu Jesús. Ell el resumia en una frase: He sortit del Pare i he vingut al món. Ara deixo el món i me’n torno al Pare. També nosaltres hem sortit de Déu i a Déu tornem. El que importa és amb quina qualitat de vida omplim aquest camí. Una etapa important és la mort. Jesús comparava aquesta etapa amb el gra de blat. El gra de blat si es nega a ser colgat en terra, resta tot sol. Si s’hi deixa colgar i morir-hi, grifolla i dóna espiga i pa que Déu n’hi do. Comparava també aquest pas al mal tràngol de la mare quan infanta. Pateix, gemega i sua. Però l’alegria de veure el nadó als seus braços fa que no es recordi més del mal moment que ha passat.

Gra de blat, infantament. La mort no és cap pas vers al no-res, sinó a una vida més fecunda i més plena, que culminarà amb la trobada amb el Senyor. Per a aquest moment ens hi hem de preparar, perquè no sabem ni quan ni com serà.        

Es tracta d’esperar que arribi l’Espòs, perquè quan arribi puguem entrar a la festa amb Ell. Com les noies assenyades, l’esperen amb les llanternes enceses i amb piles de recanvi. Les altres, les desassenyades només miraven el present, pensant que el futur no arribarà mai. Tant per tant, dormir.

Vetllem, ens diu Jesús. Estiguem desperts. Estem desperts quan preguem, quan rumiem per donar sentit a la nostra vida a la llum de l’evangeli, quan anem fent al llarg del dia el que Déu vol de nosaltres, quan omplim el nostre temps estimant, ajudant i compartim generosament el que som i el que tenim amb els altres.

De Déu a Déu. Des del baptisme duem al front la marca de Crist, sacerdot, profeta i rei. Durant el nostre viatge de Déu a Déu tinguem davant els nostres ulls el model que trobem en Jesús. Com Ell compartint ara el nostre camí, en compartirem també el terme: la plena comunió amb Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, i amb Santa Maria i tots els sants.

Animem-nos els uns als altres amb aquests pensament. I amb paraules de Joan Maragall, fem nostra la seva pregària:

I quan vinga aquella hora de temença
en què s'acluquin aquests ulls humans,
obriu-me'n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia'm la mort una major naixença!