Aquest diumenge ens porta a reflexionar sobre la coherència i la incoherència entre el pensar i el fer, entre el dir i l’actuar, entre fe i vida. Pensem en els fariseus i doctors de la llei que Jesús descriu amb dos trets: 1. diuen i no fan. Incoherència entre doctrina i vida. Apliquen la llei amb duresa, carreguen a l’esquena del poble humil unes càrregues feixugues que ells no ajuden a moure ni amb la punta del dit. 2. buidor i vanitat expressades en ganes de fer-se veure, en la forma de vestir i en la percaça de títols honorífics. Tenen més poder que autoritat.

Això no era exclusiu d’aquella gent: pensem en els reverendíssims, excel·lentíssims, il·lustríssims, majestats, senyories... És part de la vanitat eclesiàstica i civil. Pensem en els nostres bisbes i capellans, en els polítics i els anomenats intel·lectuals –si ho fossin de debò, s’avergonyirien d’anomenar-se o que els anomenessin així- dels pares i mares de família, dels mestres i professors que preconitzen uns valors d’igualtat, de germanor i de llibertat que estan en contradicció amb el que fan.

Aquesta actitud en temps de Malaquies -i en el nostre- produeix una «desafecció» que diuen ara, una desafecció que es palesa en l’abandó massiu de la pràctica cristiana entres els catòlics, i en l’abstenció o passotisme davant les eleccions o la participació política. Què deia Malaquies? I ara, sacerdots, us adverteixo: que si no feu cas de mi, jo trauré el poder de beneir. Vosaltres heu abandonat el camí dret i, en veure com jutjàveu, molts s’han allunyat. I ara ve la desafecció: Per això, jo faré que tot el poble perdi l’estima i el respecte que us tenia, tal com vosaltres ho heu fet amb mi, per no haver seguit els meus camins i haver jutjat amb parcialitat.

Podem aspirar i fer l’ofici de pares, de mestres, de guies, però sabent que de Mestre només n’hi ha un: tots sou germans. I de Pare només n’hi ha un, el del cel. I de guia només n’hi ha un: el Crist o Messies, que no es posà al capdavant de la comunitat per ser aplaudit o adorat o servit, sinó per servir, rentant els peus, donant la vida pels germans. És Jesús qui marca el camí de la grandesa: veritat, coherència, i humilitat. Sí quan és sí, no quan és no, sense dependre del que és políticament correcte. El que sigui més important de vosaltres, ha de ser servidor vostre.

És la tàctica de Jesús i la que aplicaren Pau i Timoteu a la comunitat de Tessalònica: tendresa: Com una mare acarona i nodreix els seus fills; generositat: Ens delíem per donar-vos no solament la Bona Nova de Déu, sinó fins i tot, la nostra vida;sensibilitat: Treballant nit i dia per no causar molèsties a ningú; anant al capdavant amb una conducta íntegra, justa i irreprotxable;amb una autoritat i proximitat amorosa:Com un pare als seus fills, us exhortàvem un per un, us consolàvem, us urgíem a caminar d'una manera digna del Déu que us crida a compartir el seu regne gloriós.

Un capteniment així mai no portarà desafecció. El seu efecte serà una comunitat unida, oberta, generosa, viva, soferta, dinàmica, una crida silenciosa als no creients a compartir la fe, i als creients una exhortació a viure amb alegria i esperança la vida cristiana.