És un diumenge especial el d’avui: el diumenge de la propagació de la fe, o del Domund que dèiem abans. Potser alguns dels qui sou ací vàreu sortir de jovenets pels carrers amb la guardioleta captant per a les missions. Era bonic i interpel·lant.

Han passat els anys i la festa continua. I continua interpel·lant-nos. Si volem propagar la nostra fe, seguint el mandat del Senyor Jesús, és perquè creiem que és bona, que val la pena, que ens il·lumina i ens empeny i ens humanitza. I per això l’hem estudiada i l’hem apresa, l’hem pregada i practicada. I volem que els qui no la coneixen, participin de la nostra mateixa joia.

Mossèn Anton Claret, rector de Sallent, es delia per formar la fe del poble de Sallent. S’hi dedicava en cos i ànima. Però el món se li feia petit i tingué la passió de posar-se a disposició de la Congregació de la Propaganda Fide per anunciar l’evangeli en els països qui no el coneixien. Viatjà, a peu naturalment, primer Pirineus a través, amb el farcellet on duia una roba per canviar-se, el llibre del res i una Bíblia. A Marsella s’embarcà i arribà sa i estalvi a Roma, malgrat la terrible tempesta que hagué de suportar a coberta i menjant el pa i formatge salats de l’aigua del mar. A Roma, un jesuïta li féu veure que no era bo d’anar-se’n a missions llunyanes com un franctirador espiritual. I el convencé d’entrar a la Companyia de Jesús amb la perspectiva d’anar a missions amb una eficàcia més gran. Una malaltia l’obligà a tornar a Catalunya. I ja que no podia anar a propagar la fe a països llunyans que no coneixien Jesús, es dedicà a desvetllar, nodrir i arrelar la fe dels pobles de Catalunya, de Canàries i després de Cuba, d’on era arquebisbe.

Tenint a l’horitzó estendre la fe a països on no el coneixen, fem com el P. Claret: conreem la nostra fe enmig d’un poble que sembla que l’ha perduda en bona mesura. Una fe que té dues dimensions que són a l’abast de cada cristià i que són bones arreu del món: estimar Déu, estimar el proïsme, com ens diuen les lectures d’avui.

Estimar Déu: com els cristians de Tessalònica que abandonaren els ídols i es convertiren a Déu i a Jesucrist, per estimar-lo i adorar-lo de tot cor. El P. Claret ho expressava amb una pregària molt bonica: «Senyor, que us conegui i us faci conèixer, que us estimi i us faci estimar; que us serveixi i us faci servir; que us lloï i us faci lloar de totes les criatures.»

L’amor a Déu ens porta a estimar el proïsme de manera molt concreta. Com a tu mateix. Tot allò que vols que els altres et facin, fes-los-ho igualment. L’Antic Testament, que tan sovint tendim a oblidar, té una actualitat com mai en el món nostre:

«No maltractis ni oprimeixis els immigrats... No maltractis cap viuda ni cap orfe. Si prestes diners a algú del meu poble, als pobres que viuen amb tu, no facis com els usurers. Si et quedes com a penyora el mantell d’algú, torna-li abans no es pongui el sol. És tot el que té per abrigar-se, el mantell que l’embolcalla. ¿Amb què dormiria? Si ell alçava a mi el seu clam, jo l’escoltaria, perquè sóc compassiu». Traduït avui seria: No desnonis ni deixis al carrer el qui no pot pagar la hipoteca... I altres aplicacions molt pràctiques.

Fem nostre aquest missatge de Jesús avui: estimar Déu, estimar els altres. Fem-ne vida a nivell personal i social. Així farem més visible la nostra fe i podrem contribuir a estendre-la arreu del món. Com el P. Claret: conèixer i estimar Déu i fer-lo conèixer i estimar de totes les criatures.