ENo es pot dir res ni millor de Jesús que el que li diuen els fariseus. Ho diuen amb mala intenció, amb el desig de comprometre’l. Però l’encerten de ple:

. És un Mestre, u Mestre molt entès i capaç d’ensenyar. A més, és veraç, estima la veritat i la diu sense embuts: ensenyes de debò el camí de Déu. En sintonia amb la voluntat de Déu. I com que no depèn del que diu la gent políticament correcta, no està lligat a res ni a ningú, perquè no té en compte la posició social de la gent: davant Déu només hi ha persones i fills/filles. Ningú no és més que ningú. Ni tampoc menys. És una persona lliure que diu la veritat amb amor.

Amb aquestes credencials, els fariseus que ho saben i n’estan convençuts, li paren el parany: Digue'ns, què et sembla: està bé de pagar el tribut al Cèsar, sí o no? És un cas de consciència. Pensa que som el poble de Déu i que no tenim perquè reconèixer cap més senyor fora de Déu.

Jesús no es perd en teories: Ensenyeu-me la moneda de l’impost. Té encunyada la cara de l’emperador de Roma, i porta una inscripció: Tiberi Cèsar, fill del diví August, gran sacerdot. Una autèntica blasfèmia per a unes persones tan religioses com els fariseus. Però porten les butxaques plenes d’aquestes monedes sense fer-ne cap fàstic. Jesús no en porta cap. ¿És del Cèsar, oi? Doncs torneu al cèsar el que és seu i a Déu el que és de Déu.

Jesús els diu: ¿oi que voleu bones carreteres, i un ensenyament i una sanitat de qualitat i gaudir de l’estat de benestar? Doncs bé: això té un preu i l’heu de pagar tant si el govern o el règim és teocràtic o aristocràtic com si és democràtic. I ofèn Déu i ofèn la societat aquell que per escrúpols religiosos o polítics s’esquitlla de pagar els impostos o les taxes o amaga els diners en paradisos fiscals per salvar els seus interessos. Això pertany al camp de les relacions humanes. Són les coses del «cèsar».

Coses que de retop afecten també Déu, perquè l’autoritat civil també és volguda per Déu i en depèn. No és autocràtica. Cir es creia qui sap què i qui sap qui perquè amb la seva astúcia s’havia apoderat de Babilònia sense disparar ni un tret. Havia fet de manera que l’exèrcit pogués passar el riu Eufrates a gual. Així entrà a Babilònia sense que els habitants se n’adonessin: dormien o es divertien refiats que el riu els defensava prou. Cir no ho sap, no coneix el Déu d’Israel. I tanmateix Déu se’n serveix per alliberar Israel del seu llarg exili.

Si la moneda que duu la cara del cèsar és del cèsar ¿de qui serà el qui té estampada la cara Déu? Perquè l’home i la dona són creats a imatge i semblança de Déu i són fills de Déu. Pertanyen doncs a Déu, no com esclaus sinó com a fills molt estimats. La dignitat que tenen no els ve de cap govern ni de cap parlament, sinó del fet que porten gravada la imatge de Déu i són en el món signes de la seva presència. Per això podia dir l’alcalde de Zalamea:

«Al rey la hacienda y la vida se ha de dar / pero el honor es patrimonio del alma, / y el alma sólo es de Dios...»

Com podrem dur amb dignitat la marca de Déu en nosaltres? Sant Pau ens n’indica una pauta. Tinguem la fe viva que treballa per propagar-se, la caritat generosa que no es cansa mai de fer el bé, i l’esperança activa en Jesucrist que aguanta les adversitats i les supera i en temps de crisi, en comptes de replegar-se en una passivitat mandrosa o egoista, esperona a crear les condicions per superar-la.

Treballar pel bé dels germans és reconèixer la sobirania amorosa de Déu.