El Mahatma Gandhi deia: L’única manera amb què Déu pot gosar presentar-se a un poble famolenc és en forma d’aliment. Vet aquí perquè quan Isaïes anuncia l’alliberament al poble d’Israel atuït per les guerres, les deportacions, la fam, la misèria i la mort ho fa invitant la gent a un gran convit on hi ha de tot: plats gustosos i suculents, vins rancis clarificats. Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la Mort. I naturalment hi haurà una alegria desbordant perquè Déu Pare-Mare amorós eixugarà les llàgrimes de tots els homes.

El salm d’avui, tan conegut i tan sovint cantat en les nostres celebracions ve a dir això mateix: el Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos; em mena al repòs vora l’aigua.

L’evangeli ens convida també a un banquet. Déu celebra les noces del seu Fill amb la humanitat i té parada una taula de no dir: ha fet matar els vedells i l’aviram. Tot és a punt i els plats calents.

Hi ha uns convidats privilegiats. Els invita dues vegades. Però són gent massa tipa, tenen problemes més importants que participar en un banquet que no els interessa. Es fan els desmenjats i tenen coses més importants: camps i bons negocis. No poden perdre el temps ni per fer festa. N’hi ha també de prepotents que es permeten el luxe de maltractar els enviats a invitar-los. Aquests faran molt mala fi. Anuncien la terrible destrucció de Jerusalem a l’any 70.

Però el banquet és a punt i no es pot ajornar la festa: Veniu-hi tots, tots hi sou convidats. No pareu fins que no s’ompli la sala. Tots: bons i dolents. És la imatge de l’església on conviuen el blat i la cugula. Només cal una cosa: vestit de noces: una vida convertida curulla d’obres bones. És un vestit a la mida i a l’abast de tothom. Només cal convertir-se, és dir, obrir-se a l’amor de Déu i dels germans.

És el fenomen de cada diumenge: el Senyor ens té parada la taula. Però molts cristians tenen moltes coses a fer: anar a la platja o a la muntanya, a fer negocis o salut, a passejar i a no fer res. Alguns ofeguen la seva consciència eliminant més o menys barroerament els qui els recorden que és el dia del Senyor. Les campanes fan massa soroll. Eliminem-les...

Donem gràcies a Déu que nosaltres som invitats a la seva taula i hem fet cas de la seva invitació. I per això som aquí. Però no hauríem de quedar contents fins que l’església s’omplís de gom a gom. Potser si regnava entre nosaltres l’alegria d’unes noces, en podríem atreure alguns que tenen fam i set de Déu. Que no ens manqui l’alegria de la fe i que es desbordi en la nostra vida aquesta alegria.

* * * * * *

«Com el Pare em va enviar, també jo us envio» (Jn 20,21) L'Evangeli no és un bé exclusiu dels qui l'han rebut sinó un regal per compartir. I aquest regal es dóna no només a alguns batejats sinó a tots. És important que siguin els propis batejats i les comunitats eclesials els qui s'interessin en una missió esporàdica i intermitent, però sense pausa, com a forma de vida cristiana.