Les lectures semblen una mostra del desencís de Déu després de d’haver posat tanta confiança en l’home. El Gènesi 1 ens presenta Déu creant tot l’univers amb la seva paraula i prenent-se un descans ben merescut després d’haver fet l’home i la dona a imatge i semblança seva. Tot el que havia fet era molt i molt bo. L’home i la dona cuidarien del món creat. Podia reposar tranquil. Fou un somni. Quan se’n desvetllà, Déu visità el paradís com acostumava a l’aire fresc del cap al tard. Adam, on ets? Eva què heu fet? S’havien amagat de vergonya de no haver respost a la confiança de Déu... Passaren els anys i semblava que tot anava de mal en pitjor tant que, veient el Senyor com creixia la malícia dels homes i que d'un cap a l'altre del dia només pensaven a fer mal, s'entristí i es penedí d'haver-los creat. Em penedeixo d'haver-los fet.

El poema tan bonic d’Isaïes sobre l’amat i la vinya expressa també profund desencís. N’esperava que li donaria bon raïm, però li donava raïms agres. ¿Què podia fer per ella que no ho hagi fet? ¿Per què em dóna raïms agres quan jo n’esperava bon raïm? La vinya del Senyor de l’univers és el poble d’Israel. N’esperava justícia, però no hi veu sinó injustícies; n’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits.

Jesús aplica el poema de la vinya a la resposta d’Israel a les múltiples crides de Déu a través dels profetes de tots els temps. Resposta lamentable: foren maltractats, escarnits, assassinats... I acostumat a dir que no, quan Déu li envia el seu Fill, el poble el desconeix i el crucifica. La sentència és terrible: Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar.

Quina llàstima! Ens mirem la reacció del poble d’Israel a la crida de Déu com si no ens afectés. Seria bo que miréssim la nostra pròpia reacció com a poble de Déu a Europa, a Espanya, a Catalunya, a Balàfia... Quins fruits n’esperava el Senyor i quins fruits li donem? ¿No mereixerem que ens sigui presa la poca fe que tenim i la doni a uns altres potser més humils, més necessitats, més agraïts i generosos? Tenim moltes esglésies i catedrals grans, espaioses i boniques... però buides. No les ocuparien amb més dignitat altra gent que no té on celebrar el seu culte o les seves oracions?

Repetim la pregària del salm: Déu de l’univers, gireu des del cel els vostres ulls, veniu i visiteu aquesta vinya, que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta. No ens apartarem mai més de vós; Senyor, Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats.

Després de pregar, fem nostra l’exhortació de sant Pau als cristians de Filips: Mantinguem el cap i el cor en pau. Aprenguem a pregar en cada circumstància de la vida, siguem agraïts als dons de Déu. Valorem, estimem i afavorim tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi. Són els grans valors cristians que ara estan en alça i que nosaltres, des de la nostra petitesa ens esforçarem per viure i proclamar. i el Déu de la pau serà amb vosaltres. Potser així la nostra vinya donarà el fruit que Déu espera de nosaltres i es refarà de tants motius de desencís.

Escoltem la paraula de Déu i de part nostra donem-li els fruits de bondat, de justícia i de pau que té dret a esperar de nosaltres i que el nostre món necessita.