Sant Pau deia als cristians: No tingueu cap deute amb ningú. Ho deia especialment parlant dels tributs, taxes, impostos a l’autoritat civil. Però, afegia, sant Pau, tenim un deute que mai no acabarem de pagar perquè abraça tota la vida: d’estimar-nos els uns als altres. Perquè el qui estima els altres, ha complert la Llei. Estimar és tota la Llei. Tot l’altre: respectar l’amor, respectar la vida, respectar els béns dels altres i no desitjar-los, i qualsevol altre manament es troba en aquestes paraules: Estima els altres com a tu mateix. Qui estima no fa cap mal als altres. No solament no fa mal als altres sinó que procura activament fer-los el bé que pugui.

Ja veieu que és senzilla i alhora exigent la nostra vida cristiana de cada dia.

Ezequiel ens diu que estimar els altres, el poble, la família, els fills, els amics, comporta l’atenció i la tensió del sentinella dalt de la talaia que ha d’avisar de qualsevol novetat que aparegui a l’horitzó, tant dels enemics que s’acosten com dels missatgers que duguin bones notícies. En qualsevol cas ha d’anunciar no pas el que la gent volt sentir, sinó el que la gent necessita. I serà responsable si, per haver callat, sobrevé alguna desgràcia al poble. «Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel. Quan sentis dels meus llavis una paraula, els has d’advertir. Si jo amenaço el pecador amb la mort, i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Ara, si tu l’havies advertit que s’apartés del mal camí i es convertís, però no s’ha convertit, ell morirà per culpa seva, i tu hauràs salvat la teva vida».

Això sembla afectar especialment els pastors, els profetes, els qui tenen responsabilitat en l’església, en la societat o en la família. Al deure dels sentinelles d’anunciar la veritat, ha de correspondre-hi l’atenció i la recepció del missatge de part dels qui el senten. No sempre seran escoltats, però sempre han de dir el que en consciència creuen. Això no els farà gaire populars, però almenys no seran cans muts que diu el profeta. Hauran complert el seu deure.

Jesús ens ve a dir el mateix que Ezequiel respecte a l’amor als germans: si el germà l’erra, avisa’l, torna’l al bon camí. Si no te’n fa cas, i parla-li bonament amb un o dos germans més. Si no en fa cas tampoc, hi ha l’església, la comunitat local amb el seu rector al capdavant. O el bisbe. O el Papa. El qui tampoc no en fa cas, s’exclou de la comunitat. Haurà de fer sol i fora de la comunitat el seu camí.

La comunitat no és pas una entitat qualsevol: es recolza en la misteriosa presència de Jesús que està amb nosaltres dia rere dia mentre el món sigui món.

I aquesta presència, que garanteix l’autoritat de la comunitat, garanteix també l’eficàcia de la pregària comunitària, no solament la que fem ara a l’Eucaristia sinó també la que fem en el si de la família. Quin consol per a la família, la comunitat o el grup que prega! i quina invitació a fer-ho per les famílies, comunitats o grups que no ho fan! Jo estic amb vosaltres dia rere dia... On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, enmig d’ells m’hi trobo jo!

Aprenguem avui a centrar la nostra vida en l’amor, un amor que és sentinella i té cura també dels germans per tal que tots marxem i continuem pel bon camí.