N’era de cregut el tal Sobnà: pel títol de cap del palau del rei es creia qui sap qui i, cuidant deixar una memòria històrica fora mida, es feia excavar a la roca un sepulcre digne d’un magnat. El profeta Isaïes li fa abaixar els fums. Tanta glòria no durarà gaire. El substituirà Eljaquim, fill d’Helquies, que actuarà envers els ciutadans com un bon pare preocupat per llur bé. I li carrega a l’espatlla la clau del palau de David, per poder tancar i obrir al seu albir. Aquesta imatge del lliurament de la clau per expressar la transferència d’un poder eficaç il·lumina l’evangeli d’avui.

Jesús lliura a Pere les claus del regne de Déu en resposta a la seva confessió: Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu. La clau ja no la tindran els grans sacerdots, els ancians i els savis, sinó Pere, el pobre pescador. El Pare li ha inspirada aquesta confessió. I Jesús l’en felicita: I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir. Déu tindrà per deslligat allò que Pere deslligui. Déu tindrà per lligat allò que ell lligui. No es tracta d’un poder capriciós, sinó del que neix de l’amor capaç de donar la pròpia vida pels germans.

És increïble la confiança de Déu en l’home, una confiança que suposa de part de l’home una immensa responsabilitat. Potser per això es produeix una mena de fenomen que no acabo d’entendre: la clau, que és feta per obrir i tancar, sembla que serveixi sobretot per tancar. I això produeix la sensació que l’església està més aviat pel No que el Sí...

En canvi, Jesús obre, allibera. El dia de la resurrecció es presenta al cenacle estant les portes tancades i barrades no tant per tanques i barres físiques, sinó espirituals: la Por. Per això Jesús diu un cop i un altre: NO TINGUEU POR, JO SÓC… El dia de la Pentecosta la comunitat primitiva encara continua tancada i barrada. Ha de venir la ventada i el foc de l’Esperit perquè s’obrin portes i finestres i l’evangeli sigui proclamat a la multitud. Poc després l’Esperit ha d’empènyer per aterrar les barreres que privaven els no jueus de ser cristians si primer no es feien israelites. Així un cop i un altre.

Sembla que l’Església té por de perdre la puresa de la fe, por de que hi entrin heretgies, cismes i heterodòxies. Amb aquesta angoixa per salvar l’ortodòxia, s’ha privat sovint de la gran riquesa que aporten els qui pensen diferent o en qüestionen les seguretats. Amb aquesta por, va perdre el tren de la modernitat quan aquesta s’apropià dels valors essencialment evangèlics de la germanor, de la llibertat i de la igualtat. Per por al comunisme, vam deixar fora els obrers. Per por al feminisme, estem perdent les dones... I el jovent ja se’ns n’ha anat, malgrat les JMJ...

Joan XXIII va sentir que l’església feia ferum de resclosit. I va obrir les portes de bat a bat inaugurant un Concili esperançador. Però es veu que el seu aire fresc en va refredar més d’un, que s’ha encarregat de fer tancar portes i finestres per evitar corrents malignes que poguessin malmetre l’ortodòxia.

Ve Joan Pau II i proclama: obriu les portes a Crist. Ho diu a un món que sembla que s’ha tancat a Crist. Aquest tancament del món, no respondrà al nostre tancament?
Obriu les portes. NO TINGUEU POR. JO SÓC ENMIG VOSTRE DIA RERE DIA.

Pere, tanca i lliga quan hagis de tancar i de lligar, baldament et facis impopular. Però, per por de l’error, no deixis fora la meitat de veritat que l’error amaga. Per por de la novetat, no et quedis amb les quatre pedres meravelloses i admirables de la Seu Vella: obre’t als aires de germanor, de llibertat i d’igualtat que Crist i l’Esperit han insuflat al món.

Demanem a l’Esperit Sant que il·lumini el Papa, els bisbes i els qui tenen autoritat perquè sàpiguen llegir els signes dels temps per obrir i tancar, per tancar i obrir. L’Evangeli és per a tothom. El que sentiu a cau d’orella, proclameu-ho al cim dels terrats. Sense por. No podem engabiar la Paraula!

No tingueu por! Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món. No tingueu por que la barca s’enfonsi. La Mort que tot ho engoleix, no podrà engolir pas l’Església. No ho ha aconseguit fins ara, tampoc no ho aconseguirà d’ara endavant. Però demanem que els nostres pastors i els cristians de peu, siguem sensibles i fidels al buf de l’Esperit que és alliberador. És perquè siguem lliures que Crist ens ha alliberat. I on hi ha l’Esperit, allí hi ha la llibertat.