Si els nostres savis, els nostres sants i els polítics cristians haguessin llegit i entès la carta als romans, no hauríem de deplorar l’antisemitisme i antijudeisme que tants i tan horrorosos estralls han causat al llarg de la història fins arribar a la tragèdia de l’holocaust.

I tan clar que ho diu sant Pau! Israel és del poble que Déu s’havia escollit com la feixa que el pagès conrea amorosament per plantar-hi el bo i millor per a la família i per sembrar-hi la llavor que s’estendria a tots els pobles. Si el Poble de Déu no va saber trobar el seu lloc i es negà a acceptar el gran do per tothom que era Jesús, no perd per això la seva vocació primera. Quan Déu distribueix els seus dons o crida algú, no se'n sap fer enrere. I continua essent veritat que ells són Israelites, que Déu els adoptà com a fills i els manifestà sensiblement la seva presència. I féu les aliances amb ells, els donà la Llei, el culte autèntic i les promeses. D'ells són els patriarques. D'ells prové, en la seva humanitat, el Messies, que és, per damunt de tota cosa, Déu beneït per sempre. Amén!

A ells primerament fou enviat Jesús. Però el tancament d’Israel a reconèixe’l ens obrí a tots nosaltres l’accés directe a Jesús.

Jesús tenia prou consciència del paper a Israel, com ens ho mostra l’evangeli d’avui. I la bona dona cananea en va patir força fins a «obligar» Jesús a trencar el seu model estricte de la seva vocació limitada.

La dona és un model d’humilitat i de santa murrieria per fer acceptar que sí, que Jesús té tota la raó: la seva missió, segons el projecte de Déu, és limitada a la terra d’Israel. No té res a fer fora d’aquell espai. Ni té tampoc perquè fer-ho i d’arreglar-ho tot. No té cap motiu per fer cas de les súpliques de la pobra mare que tant pateix per la filla. ¿Que el pa és per als fills i no s’ha de tirar als gossos? No cal ser tan savi per saber-ho. Però Jesús ha de saber també que les engrunes que cauen de la taula abundosa dels fills poden alleujar la gana dels quissos. I Jesús queda esbalaït i meravellat de la fe d’aquesta dona no israelita.

Jesús veu i sent en la fe d’aquesta dona la crida del Pare a actuar. És veritat: No ha arribat encara l’hora de dirigir-se de ple als pagans. Però ja en pot donar un primer tast. I aquest tast és arrencat per la fe insistent de la dona.

En situacions límits, quan sembla que el silenci de Déu és impenetrable, no ens cansem de clamar i de resar i de demanar... encara que li cansin els crits que fem... Eixamplant la nostra gana i el nostre desig, ens obrim a l’acció misericordiosa de Déu.

Jesús acaba fent realitat el programa que albirava el profeta: Els estrangers que s’han adherit al Senyor, que es posen al seu servei per amor del seu nom i volen ser els seus servidors, si es guarden de violar el repòs del dissabte i es mantenen fidels a la meva aliança, els deixaré entrar a la muntanya sagrada i celebrar les seves festes en la meva casa d’oració; acceptaré en el meu altar els seus holocaustos i les altres víctimes, perquè tots els pobles anomenaran al meu temple casa d’oració.

Moltes accions extraordinàries que s’han produït en l’Església, són fruit de la insistència de dones i homes de fe que, malgrat les reticències de la jerarquia i l’oposició frontal d’altres persones també molt creients, han acabat imposant-se, i fent fruits esponerosos de bondat i de transformació. Tenien raó, hi veien clar quan els opositors tenien les idees tan clares. I és així com han fet avançar l’Església i la història.