Jesús avui fa com Elies. Es queda a la muntanya per escoltar la veu de Déu. No la sent en la tronada, ni en el terratrèmol ni en les llampegades, sinó en el ventijol suau i reconfortant del tracte filial amb el Pare. Quin regust tindrien per a ells les paraules del Salm d’avui: Déu anuncia la pau al seu poble i als qui l’estimen. El Senyor és a prop per salvar els seus fidels. La fidelitat i l’amor es trobaran, s’abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra, i la bondat mirarà des del cel. El Senyor donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit. La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades.

Jesús ha viscut una jornada molt intensa i necessita contrastar amb el Pare la seva actuació: què ha de donar al poble? Allò que demana o allò que de debò necessita. La gent el voldria com un nou Moisès que els solucionés el problema de la fam i de la set. Però, no, la gent ha de continuar treballant per a guanyar-se el pa de cada dia per a ells i per als germans. Els pans i els peixos d’avui són una invitació a saciar la fam i set de Paraula, no pas a viure del pa del cel, vivint amb l’esquena dreta.
Mentre Jesús prega tot sol al cim de la muntanya, els apòstols es barallen amb el vent i les onades. No se’n surten. Tenen els pitjors pressentiments. I quan veuen Jesús que se’ls acosta, treuen enfora totes les fantasmes que porten dins, augmentades i multiplicades per la por. No saben que és Jesús i qui és Jesús. «No tingueu por, que sóc jo». Aquest Sóc jo evoca el nom de Jahvè. No ho saben, però Jesús és la presència del Pare en aquella situació de perill.

Pere actua amb els dos grans sentiments que el mouen: amor i alegria per la proximitat de Jesús i la manca de fe rosegada pel dubte.

-«Senyor, salveu-me».

-«Quina poca fe! Per què dubtaves?»

Justament perquè la fe curteja, podem demanar a Jesús que ens allargui la mà quan sembla que ens enfonsem. Perquè tots naveguem a la mateixa barca i no ens en podem alliberar. La barca és l’Església. De vegades la navegació és fàcil i agradable, «viento en popa, a toda vela»... que deia el poeta. Però sovint el vent i les onades ens fan suar i patir. Avui ens sentim enmig d’una tempesta estranya, que ni tempesta sembla. No és la persecució descarada de 75 anys enrere. Però ens sentim menyspreats, ridiculitzats. Ser cristià és fa costa amunt. Ve a ser allò que cantaven els joves cristians: Al noble impuls que ens fa germans les vides siguin consagrades. Som catalans i cristians que és com dir herois dues vegades.

Déu sembla que no hi és: és moda confessar-se agnòstic o activament ateu. I sentim la temptació de deixar la barca, perquè sembla que Jesús no hi és. S’ha quedat tot sol i segur, al bell cim de la muntanya i... Doncs, no. Justament quan prega ens és més a prop que mai.

Quan Jesús i Pere hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: «Realment sou Fill de Déu». Només Déu té el domini sobre el mar i sobre les seves forces desfermades.

No tinguem por. No cal que ens llencem fora borda per trobar Jesús. Ell ve a nosaltres i continua en nosaltres el viatge. Confiança! Sóc jo. No tingueu por!

Aquest Sóc jo evoca el nom de Jahvè, Déu alliberant el seu poble, abans i ara. Per això prosternem-nos com els apòstols:

-Verament ets fill de Déu.

I continuem amb Ell segurs i contents el nostre viatge.