És ben provocadora la invitació del profeta, oi més en temps de crisi aguda com els que vivim. Oh tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners, compreu i mengeu, compreu llet i vi sense diners, sense pagar res. Us imagineu un supermercat que ens fes aquesta invitació?

I tanmateix ens porta a pensar seriosament en les nostres prioritats. Gaudim d’una família bona, tenim un passament més o menys confortable, fem una vida normal i unes bones vacances o fem un bon viatge; n’hi ha que cerquen adeleradament en discoteques, en les últimes novetats. I tot sovint acabem amb una profunda insatisfacció. Cuidàvem omplir-nos de pau i de benestar i ens trobem amb una gran buidor, amb la sensació que ens hem omplert de fum i poca cosa més. Doncs, què esperàvem? ¿Pensem que ens trobareu a nosaltres mateixos fugint-ne com en fugim? Ens ho pregunta el profeta: Per què perdeu els diners comprant un pa que no alimenta, i malgasteu els vostres guanys en menjars que no satisfan? Potser sí que hauríem de cercar els valors en alguna altra banda…

Avui Jesús ens invita a passar una estona amb ell. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida.

Veiem que Jesús també fuig. Sí, quan sap la nova de la mort de Joan Baptista s’escapa de la jurisdicció d’Herodes que ara se’l carregaria. Jesús no és temerari. Té prou seny per mesurar el seu temps i la seva feina i sap retirar-se a temps. I es retira al desert. També li convenen uns dies de descans i de repensar davant Déu la seva situació.

Però la gent se li ha avançat: a peu o en barca, ha arribat abans que ell a l’altra riba. I a Jesús el cor se li en va cap a la multitud. Ja no pensa en el seu repòs… Es compadeix de la gent, se n’ocupa, atén el malalts i els guareix en el cos i en l’esperit. L’evangeli no diu que ensenyés ni que fes llargues explicades. Ensenya actuant, atenent, interessant-se, guarint. Aquest és avui el seu ensenyament: fer el bé.    Mestre, es fa tard. Que se’n vagin…

Sí, oi? Doncs no cal. Ocupeu-vos vosaltres de la gent.

* Nosaltres? Els cinc pans i els dos peixos són per nosaltres…

* Porteu-me’ls. Doncs sí, el poc o molt que teniu, poseu-ho a la meva disposició. I veureu com es multiplica la vostra acció i la meva. Arribareu a tothom i encara en sobrarà.

Quan trobem una necessitat podem fer dues coses. Una: mirar cap a una altra banda. Dos: aviar el personal a alguna institució. Ves, per això hi ha el govern o la paeria, o càritas… Però n’hi una altra de millor: Què puc fer per l’altre? La necessitat de l’altre és una invitació a actuar. Potser només podré donar un consell o una bona paraula. Potser tinc una estona de temps, o una petita cosa, que sumada a d’altres petites coses, arriben molt enllà. Joan Baptista ho deia a la gent quan li demanaven que havien de fer?

—Teniu dos vestits? Doneu-ne un al qui no en té cap. Teniu aliments? Feu-ho igualment. I deia als cobradors d’impostos: —No feu pagar més del que marca la llei. I als militars: Res d’extorsions ni de calúmnies contra ningú! Acontenteu-vos amb la vostra soldada.

I així començà a canviar el món: no canviant de feina o d’ofici, sinó canviant el cor: amor i comprensió. Amb això la nostra Parròquia arriba a moltes persones que unint el seu esforç i els seus petits ajuts als de les altres parròquies i d’altres institucions arriben molt enllà en l’atenció als necessitats. Aquest és l’autèntic miracle de la multiplicació dels pans i dels peixos.