La primera lectura i el salm són uns bons comentaris a la paràbola d’avui. Fora de vós, que vetlleu sobre tothom, no hi ha cap déu a qui hàgiu de convèncer que la vostra sentència és justa. Vós, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor.

I quina lliçó d’humanitat no ens dóna el llibre de la Saviesa! «Déu, com que és poderós, tracta tothom amb gran mirament. Obrant així, Senyor, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, perquè els doneu l’ocasió de penedir-se i canviar de vida».

És la paràbola del jull… Cap pressa per arrencar-lo. Espereu el temps de la sega. La ventadora per separar el gra de la palla és a mans de Déu, no pas a les nostres. Ell garbella, Ell fa la tria, Ell que és compassiu i benigne, que estima entranyablement tot el que ell ha creat i que vol que tothom se salvi i es realitzi plenament.

Paciència, doncs, i calma. Hem d’aprendre a conviure amb el mal sense deixar-nos-en encomanar. La impaciència dels cristians per arrencar el jull va inventar la «santa inquisició» i actua encara a través d’altres institucions molt ben intencionades, però sempre a punt per arrencar qualsevol bri d’heretgia real o imaginària. En perspectiva laica, la voluntat d’una raça pura, d’un superhome, va crear els camps d’extermini nazis, i la il·lusió de l’home nou occí en els gulags milions de persones considerades jull, perquè es desviaven de l’ideal prefixat pel partit.

No sé si n’aprendrem mai. Per mor de no sucumbir a certes desviacions reals o suposades, hem eixalat –hem tallat les ales- grans talents i grans persones, i hem desaprofitat immenses energies intel·lectuals, socials i apostòliques necessàries per tirar endavant l’església. Hem provocat gran patiment i a sobre hem sembrat els camps de sal, impossibilitant la penetració de l’evangeli en molts indrets. ¡Si haguéssim tingut present aquesta paràbola del Senyor! Fet i fet, l’evangeli encara el tenim sense estrenar.

Som impacients i no som capaços de comprendre les paràboles amb què Jesús ens parla. Hauríem de mirar el món amb els ulls de Jesús: on només hi veiem blat i jull, on només hi veiem un insignificant granet de mostassa o la feina oculta de la mestressa pastant, Jesús hi entrelluca la manera de fer i d’actuar de Déu. En la menudesa d’un gra de mostassa, s’hi amaga un dinamisme impressionant de creixement. En un grapat de llevat dins la pasta hi ha una meravellosa capacitat transformadora. Per això Jesús no es cansa mai. Tot aquest jull que ens sembla una desgràcia amaga potser un Pau de Tars o un Agustí d’Hipona o un Luther King. Molts per qui no n’hauríem donat cinc cèntims, esdevenen grans sants i grans persones.

Aprenguem de l’evangeli d’avui a llegir i interpretar els «signes dels temps» en la natura i en els esdeveniments de la vida, perquè és aquest el llenguatge amb què s’expressa Déu.