Sembla que avui ressoni –ni que siguem ja al juliol- allò de pel juny la falç al puny. Alguns dels ací presents tenim encara a la retina la imatge del segador que sega i agarbera el blat sembrat uns mesos abans.

L’evangeli rememora els dos moments del procés: la sembrada i la collita. El sembrador escampa la llavor a pols (Garrotxa) o a eixam (Urgell, Conca de Barberà, País Valencià) o a eixams (Mall) o a grapat (Morella) o a ruix (Solsona): sembrar tirant grapades de gra que el sembrador porta dins una senalla. És tot un art. La gràcia rau a sembrar homogèniament tot l’espai sense repetir-ne la tirada i sense que vagi a parar fora del conreu. Però noi, el sembrador de l’evangeli té poca traça: una part li cau al camí, una altra en un pedregar, una altra entre esbarzers… Podeu comptar la festa que fan els ocells caçant el gra al vol. I la pena que fa que ara neix i creix, però que la calorada l’asseca. I la llàstima que fa que les espines puguin més que unes espigues que tant prometien. Pobre pagès! Malmet mitja collita.

Però no es desanima: la millor part ha caigut en terra bona, ben llaurada i adobada i guaiteu com grana… Un gra de blat dóna 30, 50, 100 per u. Massa i tot! El goig de la collita compensa i de sobres tot el treball de la sembrada.

Així és comporta la Paraula de Déu. Aparentment sembla que no se’n treu res. Però tots els que som ací, som fruit d’aquella paraula que els pares, o els mossens, o els catequistes o una lectura llençà en el nostre cor. No ens cansem de sembrar. Sembrem tan bé com puguem. Però tinguem en compte la paraula de sant Pau: Jo vaig plantar, Apol·ló va regar. Però és Déu qui fa créixer.

Perquè la paraula de Déu és eficaç: Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat». Jesús dirà: si el gra de blat que cau a terra no mor, resta tot sol. Però si mor, dóna molt de fruit.

No creguem pas que sigui inútil l’esforç i el patiment. Sant Pau ens ha dit: jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s’ha de revelar en nosaltres. Aquests sofriments personals, familiar o còsmics són dolors d’infantament. Aquesta fe és el fonament de la nostra esperança. És penós el camí de la llibertat. Però tenim dins nostre l’Esperit Sant. Els seus gemecs i els nostres ens fan esperar l’hora que serem plenament fills, quan tota la nostra persona atenyi la plenitud.