Fem tant de bé que no tenim temps de ser bons..., deia un comentari de la Missa de cada dia. I per això, quan pensem en els manaments, tot d’una calculem que hem de fer... Doncs, no. Jesús és encara amb allò que som. Sou llum, sou sal. Si ho sou, ja il·luminareu. Ja salareu. Ja acollireu com a ciutats de refugi..

Jesús ens diu: Sigueu com el Pare del cel. Com és el Pare? És Amor i doncs estima tothom com un pare els seus fills. Estima entranyablement tot el que Ell ha creat... Fa ploure i fa sortir el sol sobre tothom: bons i dolents, justos i pecadors…

No té cap gràcia saludar el qui em saluda i fer bé al que me’n fa. Vaja quina gràcia!

Jesús ens invita a una actitud nova. El cristià és cridat a fer quelcom més. Canviar la bufetada per un diàleg civilitzat. «Si he parlat malament, digue’m en què. I si he parlat bé, per què em pegues». Així respongué Jesús al qui li ventà la bufetada.

Si som fills del Pare del cel, actuarem com Ell. Res de respondre a la violència amb violència. No et deixis vèncer pel mal. Venç el mal amb l’abundància del bé. És la no- violència d’arrel cristiana. Gandhi s’ho prendre de debò, i sense disparar un tret, assolí la llibertat per a l’Índia. O Luther King. O aquell noi que féu objecció de consciència durant anys al servei militar obligatori. Gràcies a ell, els nostres nois no fan la mili si no volen. El camí és més llarg, però és l’únic que arriba a terme.

Aprenguem, com Jesús, a mirar les persones amb els ulls de Déu i estimar-los amb el cor de Déu. Si ho fem, ja veureu com canviarà el nostre món més pròxim i de retop el més llunyà.

L’ideal que Jesús ens proposa és molt alt: sigueu perfectes com el Pare Celestial. No serà massa? Segons com, sí. Però Jesús ens ve a dir: no us quedeu a mig camí. No us acontenteu a no matar, a no jurar, a no adulterar. Feu un pas més: respecteu la vida, la paraula, l’amor, amb totes les conseqüències.

Mireu, si l’ideal és molt alt, el model per arribar-hi és al nostre abast: un infant. L’infant, els vostres infants de casa i els del veïnat, són persones en camí, que es va fent de mica en mica: «Ara caic i ara m’aixeco». Però no es desespera mai perquè sap que el pare i la mare l’estimen. La seva «perfecció» rau en ser «imperfecte», inacabat… Als grans ens costa d’acceptar que també estem en camí, que el normal és que siguem com som, no acabats de fer encara. Però no quedar-nos on som, en la mediocritat i en el «anar fent» sinó tendint sempre a ser més allò que com a persones i com a cristians podem ser: més bons fills de Déu, més bons germans amb tothom.

*****

Petits i tot, sant Pau ens anima a tenir en compte la nostra dignitat cristiana: Per tant, que ningú no es gloriï de ser seguidor de cap home. Tot és vostre: Pau, Apol·lo, Quefes, el món, la vida, la mort, el present, el futur. Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu.