Un dia sant Pau va rebre unes noves de Corint que el van alarmar: És que, germans meus, m'han informat que hi ha baralles entre vosaltres. Cadascun diu: «Jo rai, que sóc de Pau», «jo rai, que sóc d'Apol·ló», «jo rai, que sóc de Pere!», «jo rai, que sóc de Crist!»...

Mireu que en fa de dies que passava això. I ens n’estreny-me. Però l’estrany és que en aquestes alçades del segle XXI sant Pau sentiria si fa no fa el mateix: Jo sóc catòlic de tota la vida, jo sóc evangèlic, jo sóc ortodox, jo...

Això no pot ser. Estem en plena setmana de pregària per la unió de les esglésies. Sant Pau ens recorda que no som deixebles ni de Pere ni de Pau, ni de Claret ni de Benet XVI, del teòleg tal o del savi tal. No. Som deixebles de Crist. Ni Pere ni Pau ni Claret ni Benet han vessat una gota de sang per nosaltres, encara que els hem d’agrair la seva generositat en el servei de l’evangeli. No, l’únic que s’ha deixat crucificar i ha ressuscitat per nosaltres, i l’únic que viu enmig nostre per establir en el món el Regne del seu Pare, és Jesús, el Crist, l’únic centre de tots els cristians de tota mena. I Ell ha vingut a fer de tots els pobles un de sol.

I aquest Jesús, al darrer sopar, demanava: Pare, Prego per aquells que creuran en mi, perquè siguin u, com Tu, Pare, en mi i jo en Tu, a fi que també ells siguin amb nosaltres, i així el món cregui que m'has enviat.

Les comunitats cristianes hem de reflectir la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Ja veieu. No féssim quedar malament Jesús. Ens hi juguem la veritat de la seva missió, de la seva vinguda entre nosaltres.

San Pau també demanava als de Corint i a nosaltres: Us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer.

Jesús invità Pere i Andreu, Jaume i Joan que el seguissin. Els faria pescadors d’homes. Ells posaren a disposició de Jesús la família i tot el que tenien. Van viure amb Jesús i els altres companys uns anys de vida, compartint el pa i la sal, els èxits i els fracassos. Només els unia l’amor i el seguiment de Jesús. Després de la resurrecció continuaren la seva missió. Encara ara la continuen i, cada diumenge, ens donen testimoni de Jesús. I ens encarreguen que fem obra d’amor, de servei, de generositat, de comprensió, de convivència, d’unitat en l’esplèndida diversitat de cada cristià. En això coneixeran que som de Crist, si ens estimem com a germans.

Isaïes albirava uns dies lluminosos per als pobles d’Israel humiliats, malmenats i caminant a les palpentes. Ara, ens diu l’evangeli de sant Mateu, en Jesús han vist una gran llum i s’han omplert de goig, d’una alegria immensa. Els ha obert un camí de llibertat, veuen que no ha estat debades el seu treball: s’alegren davant Déu com la gent a la sega.

El concili vaticà II començava així: La llum dels pobles és Crist, i aquesta llum resplendeix en el rostre de l’Església. I en treia una conseqüència pràctica: Rentem el rostre de l’Església perquè la llum que és Crist resplendeixi més clarament enmig del nostre món.

Preguem perquè sigui així. I de part nostra mirem que en la nostra vida personal, familiar, parroquial i eclesial superem les migradeses que amaguen el rostre de Crist. Desenvolupem tota la grandesa de l’amor cristià que atregui tothom vers Crist i es formi el seu ideal: un sol ramat i un sol Pastor. Que tots siguin U com tu Pare i jo som U.