Aquest diumenge quart d’advent ens posa al davant una figura fonamental del Pessebre: santa Maria. I ens la presenta jove, bellugadissa, impacient caminant rostos amunt i avall fins arribar a casa d’Elisabet. I tan ben educada, que saluda la cosina gran. I ja heu sentit el que passà: saltirons dels nins abans de néixer, en el ventre de la mare, i l’Esperit que impulsa Elisabet a contestar la salutació d’aquella noia quasi adolescent: «Déu t’ha beneït més que totes les dones. Déu ha beneït el fruit de les teves entranyes»... I la proclama feliç perquè ha cregut, s’ha fiat del Senyor. L’escena es clou dient que Maria passa tres mesos a ca la parenta i se’n tornà a casa seva.

L’escena és brodada sobre l’episodi de la pujada de l’arca a la ciutat de David. David, anava davant saltant i ballant amb tota la gent. I de sobte exclamà: Com pot entrar al meu palau l’arca del meu Senyor? I diu que l’arca s’estigué tres mesos a ca l’Obededom que quedà plenament beneïda.

Com qui no diu res, Lluc ens diu que d’ara en endavant la presència del Senyor ja no és a l’arca, sinó en Maria: Maria és l’Arca de la nova aliança. Joan, abans de néixer, salta d’alegria com David. I Elisabet exclama: ¿Qui sóc jo perquè la Mare del meu Senyor vingui a visitar-me?. I Maria s’estigué a ca N’Elisabet tres mesos i omplí la casa de totes les benediccions del Senyor.

A més Elisabet completa l’Ave Maria: Beneïda sou vós... Al seus ulls Maria, la Mare del Senyor, porta l’alliberament al poble com ho feren Jael i Judit, però no pas en la victòria cruent sobre l’enemic, sinó esclafant el cap de la serp amb la seva plena fidelitat a Déu.

Cap persona humana no ens dóna una imatge més sublim de Maria que Elisabet: la Mare del Senyor és la Mare de Déu... Beneïda més que totes els dones...

I alhora que ens posa Maria tan amunt, ens la posa més a prop que mai i que ningú: Maria és el que és perquè ha cregut... És la fe allò que l’ha feta gran... I aquesta fe és al nostre abast. La fe ens posa al nivell de Maria. És això el que digué Jesús: la meva mare i els meus germans són els qui escolten la paraula de Déu i la guarden...

Per la fe, nosaltres com Maria encarnem el Senyor i el fem present als nostres germans. Quina meravella ser cristians! I quin regal tan gran a les vigílies de Nadal.

Aquesta fe és l’única cosa que Déu ens demana: és l’actitud de Jesús quan entrà al món: «No voleu oblacions ni sacrificis, però m’heu format un cos; Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat». I amb aquesta ofrena d’ell mateix ens ha salvat. I és amb la nostra ofrena personal com col·laborem a fer un món millor.

* * * *

La profecia de Miquees completa el sentit de la festa. Bet-Lèhem d'Efrata és massa petita per a figurar entre les famílies de Judà. I tanmateix, de Betlem en sortirà el qui ha de regir Israel, el Messies, que ens durà la pau. I la «mare» hi té una funció fonamental, d’amor i d’esperança.

Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa. Per això la proclamem Benaurada.