Pot semblar estrany que l’evangeli comenci nomenant les autoritats civils i religioses en el moment que arribava la «plenitud del temps», és dir, el termini fixat per Déu per intervenir en la història en el Fill.

I encara que no ho sembli, aquesta menció té molta relació amb el missatge de sant Joan i la profecia d’Isaïes. Joan predicava un baptisme de conversió per arraconar l’únic enemic de l’acció de Déu en nosaltres: el pecat. Isaïes segles abans parlava de preparar els camins d’un llarg desert per on el poble –ara exiliat a Babilònia- tornaria triomfalment cap a la terra promesa amb el Senyor al capdavant. Un crit de joiosa esperança i invitació a refer l’èxode ara de Babilònia a Palestina. El baptisme –travessar el Jordà- evocava la primera entrada a la Terra: calia submergir-se en el riu com a signe de l’entrada en la nova etapa que ara s'obria.

La crida es fa a les autoritats civils i religioses, i a la gent. Les autoritats s’hauran de convertir per acollir el Messies que Déu els ofereix, no pas el que elles i la gent imaginen. Però no ho van fer.

Els turons altius i les valls sinuoses descriuen bé el tarannà dels personatges esmentats: Tiberi és l’emperador de Roma de qui depenen els titelles que li fan el joc a Palestina, especialment Herodes Antipes i Ponç Pilat. El primer serà el qui farà tallar el coll del Baptista que gosà plantar-li cara. Després, frívol com sempre, voldrà «veure Jesús» i l’escarnirà. Ponç Pilat... el fatxenda i covard que es renta les mans després de condemnar a mort l’Innocent. No parlem d’Anàs i Caifàs, els grans sacerdots, que mai no pairan el personatge de Joan Baptista i acabaran no paint tampoc Jesús i condemnant-lo per heretge i enemic del Poble i de Roma.

No ho he vist enlloc: però aquesta presentació em recorda la presentació que farà l’Apocalipsi dels poders enemics de Crist i de l’Església. El Drac –personificat en Tiberi- que a través del poder civil i del poder religiós intentarà esclafar el Messies... i aparentment se’n sortiran.

Si aquests turons s’haguessin abaixat i haguessin seguit les senderes de la veritat, la justícia i l’amor... Però no. No es van convertir. Deixem-los i potser valdrà més que ens mirem en aquests «miralls» monstruosos i corregim els nostres bonys, el nostre orgull i les nostres mentides perquè mai en la vida no traïm Jesús i els germans. Serà la manera d’aplanar els camins del Senyor en un món que es recargola de dolor per una crisi indicible i per una corrupció que espanta. Potser és aquesta la conversió de què ens parla el Baptista avui.

Rellegim el missatge esperançador i joiós del profeta Isaïes. I fem nostra la pregària de Pau: que el vostre amor s’enriqueixi més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapigueu apreciar els valors autèntics.

I repetim sovint el salm tan bonic:

Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls,

criden de goig a la sega.

El treball penós que fem roturant la terra, adobant-la i sembrant-hi la llavor esdevindrà font d’immensa alegria a l’hora de la collita.