- Joan, què dius de tu mateix?

- Jo no sóc pas el que us penseu. No sóc ni el Messies que somieu, ni l’Elies de qui parlà Malaquies, ni el Profeta que anuncià Moisès. No. Jo només sóc una veu, un portador de la paraula, un índex que senyala el camí que hem de preparar en el desert... L’important és el qui ve darrere meu: ell és el Messies, és l’Elies, és el Profeta, però no ve disfressat de cap d’aquests personatges. Viu enmig de vosaltres i no el sabeu veure ni conèixer. I tanmateix és tan important que jo –que semblo tan important- em consideraria molt honrat de poder-li cordar i descordar les sandàlies... La meva missió és aplanar el camí perquè Ell pugui arribar a vosaltres i vosaltres us hi pugueu atansar.

Ell és el qui ve com l’Anyell de Déu que es carrega tota la dolenteria del món i la destrueix. L’Esperit Sant reposa damunt d’Ell. És el fill de Déu… Però tan discret, tan senzill, tan planer que no sou capaços de conèixe’l perquè us l’imagineu amb el draps amb què vestiu els grans personatges… Ell no necessita anar vestit de res, no ha d’amagar res: en la seva humanitat podreu copsar-hi la tendresa de Déu i la seva fidelitat a les seves promeses. «Aplanar el camí» potser voldrà dir acostumar els ulls a veure el que tenim davant. Que el pre-judici no ens despisti.

Quan Jesús anirà a Natzaret i farà l’homilia al seus convilatans s’aplicarà les paraules del Profeta Isaïes que llegim avui. L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit, m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts. I els natzarens no el reconeixeran perquè no va disfressat ni de Messies ni de Profeta: és simplement Jesús, el fill de Maria, fuster com el seu pare...

Però els qui el reconeixen salten i canten de goig com Isaïes: Aclamo al Senyor ple de goig, la meva ànima celebra el meu Déu. O com Maria: La meva ànima celebra el meu Déu.        

Per això el diumenge d’avui se’n diu «Gaudete» prenent la paraula llatina de la carta als cristians de Tessalònica: Estigueu sempre contents. La vida cristiana no és pas un feix d’obligacions, sinó una forma de vida orientada cap a Déu en la joia, en la pregària i en l’acció de gràcies. No apagueu les manifestacions de l'Esperit. Examineu-ho tot; quedeu-vos amb allò que és bo.

Permeteu-me que em retiri. Us deixo amb Jesús, Anyell de Déu, Fill de Déu, Germà vostre.