La paraula que més fort ressona aquest diumenge és el CONSOL. CONSOLEU… I encara que no ho sembla, ve continguda en les primeres paraules de l’evangeli de Marc: Principi de l’Evangeli de Jesús Messies, Fill de Déu. Evangeli vol dir bona nova. I comença ara. Primer la bona nova que Jesús ens porta i anuncia. I segon, la bona nova que és Jesús per al món. Jesús, Messies i Fill de Déu vol dir Déu que per salvar-nos, s’ha fet un de nosaltres per realitzar totes les promeses de Déu. Ho farà alliberant-nos com a Messies. I ho farà com a Senyor, amb tota la força que li dóna l’amor del Pare.

Aquesta bona notícia la veiem prenunciada en Isaïes.

1.- El poble porta una pila d’anys deportat a Babilònia, lluny de la pàtria (587-538). El profeta Isaïes li comunica al poble, que ha arribat l’hora de la llibertat, de tornar a casa seva. Pot estar content: Déu l’ha perdonat. El poble ja ha patit massa, ja n’hi ha ben bé prou. Li ho diu amorosament. Li ho diu al cor. Amb tota tendresa.

2.- Després el profeta anima el poble a emprendre una aventura com la de l’Èxode, la sortida d’Egipte. És tan poc fressat el camí de la llibertat, que s’ha tornat impracticable. Cal obrir camins, redreçar, terraplenar, abaixar. Són més els obstacles espirituals que els físics: la incomunicació per l’orgull o la baixa estima, per l’avarícia o la inconsciència, la desesperança, la temptació de la idolatria. Obrir camins…

3.- I una gran confiança. Missatger, digues a les viles de Judà: «Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor Déu arriba amb poder, el seu braç domina tota cosa, l’acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus. El Senyor ha vençut els déus de Babilònia per la mà del rei de Pèrsia Cir, s’ha servit d’un rei no jueu per enderrocar el poder de Babilònia i donar la llibertat al poble d’Israel. El Senyor us passa al davant. Arriba amb el poder de l’amor. Confiança: el Senyor –que és poderós- és el Pastor, un pastor que, si té cura de tot el ramat, atén especialment els més petits i els més necessitats. Es posa decididament al seu servei.

Per proclamar aquesta bona nova –evangeli- apareix el missatger de les bones noves, Joan. Va vestit com Elies, amb un mantell de pèl de camell. Menja austerament, ecològicament, que diríem ara, menja el que la natura eixuta del desert conté: llagostos i mel boscana. Però sobretot porta el dinamisme del profeta Elies, anunciat per Malaquies.

Fa una crida a la conversió. Cal refer camins. Per això Joan predica un baptisme –submergir-se en el Jordà- com a signe de canvi de mentalitat i de vida, de deixar enrere el passat i d’obrir-se al món nou. Per què? Perquè el qui ve després de Joan és més poderós que no ell, tan poderós que no se sent prou digne ni d’ajupir-se a deslligar-li la corretja del calçat, una feina pròpia dels esclaus. Ell bateja només amb aigua; el qui vindrà batejarà amb l’Esperit Sant que és foc que purifica, il·lumina, escalfa i empeny.       

Fent això podrem esperar el cel nou i la terra nova, de què parla sant Pere, on regnarà la justícia, és a dir, la plena conformitat al projecte de Déu. Modificant la relació amb el Pare, amb els altres i amb les coses, assolirem l’harmonia que Déu ha somiat per al nostre món. Cada advent és un assaig per fer més nou el món on habitem, on Déu sigui el centre, on l’home sigui el cercle concèntric, on la creació sigui l’embolcall amorós que ens protegeixi. Aquest somni es farà realitat quan la fidelitat i l’amor es trobaran i s’abraçaran la bondat i la pau; quan la fidelitat germinarà de la terra, i la bondat mirarà des del cel. Quan el Senyor donarà la pluja, i la nostra terra donarà el seu fruit. La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades.