Un any més trobem acarats a l’Advent: temps d’esperança i de preparació de camins. Aquest primer diumenge ens encara amb el futur més o menys llunyà, que anem preparant nosaltres segons l’actitud que prendrem.

Sant Marc parla de la destrucció del temple de Jerusalem. Als deixebles els preocupa com i quan serà. I com que el temple és el centre de la vida d’Israel, si el temple s’ensorra, el món s’ensorra. Jesús parla dels senyals que precediran aquests esdeveniments. I recomana tres actituds:

1.- Discerniment: davant els conflictes de tota mena, polítics, socials, religiosos, laborals, hem de saber garbellar el blat de la palla. Situacions de conflicte són una crida a superar-nos i superant-les. Per això convé estar molt atents per copsar què ens vol dir Déu a través de la història que vivim..

2.- Mantenir viva l’ESPERANÇA. Una esperança activa, que amb paciència i amor, prepara el camí a la vinguda del Senyor. No esperar-lo segons les nostres expectatives, sinó segons ell ve. A Betlem. A la creu. Avui mateix: tenia fam, tenia set.

3.- Ara i ací: VETLLAR! ULL VIU! El Senyor vindrà, però no sabem quan, ni com ni on. Per tant, ull viu! Amb confiança: rere el fred de l’hivern s’albira una nova primavera: Mireu la figuera. Els brots verds ens anuncien una etapa nova i joiosa de l’any. El símil de la figuera ens parla d’una manera esperançada de mirar. El símil de l’home que se’n va i torna, ens ho diu d’una altra manera. Com que no sabem el quan ni el com, hem de fer com el porter: estar a punt per obrir-li la porta quan vingui. Déu, encara que ho pugui semblar, no és pas un Déu ocasional, que ara hi és ara no hi és. No, està sempre amb nosaltres. És EMMANUEL! I tanmateix és SORPRENENT. Perquè sembla que li agradi amagar-se en la quotidianitat. I és en la quotidianitat que l’hem de descobrir i de rebre: a casa, al treball, a l’església, mirant de fer la feina ben feta. No hem d’esperar cap vinguda espectacular.        

Per tant, ni ensopir-se ni dormir ni desentendre’ns del món, de la família, dels altres amb qualsevol pretext. Res d’evadir-nos en un món feliç que acaba drogant-nos, allunyant-nos de la realitat i doncs deshumanitzant-nos. Hem de trobar Jesús en els altres, són el sagrament, el signe viu i eficaç, de la presència de Jesús.

Sant Pau estava molt content dels cristians de Corint: tenien seny i se sabien expressar i donar raó de la seva esperança. Déu és fidel, i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist. Mantenir-se doncs, en la mateix fidelitat.

Isaïes ens insta a pregar: en situacions d’angoixa i de desconfiança, acudir al Senyor, obrint el cor a a la confiança: Vós, Senyor, sou el nostre pare, el nostre redemptor. Senyor, ¿per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós?Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i vós, el terrisser, tots som obra de les vostres mans. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes.