El Papa Benet XVI acaba de publicar un document Verbum Domini sobre la Bíblia. Per què és tan important la Bíblia? Ens ho diu Sant Pau: Sí; tots aquests escrits de l'antigor, han estat escrits per a la nostra instrucció: així, gràcies a la constància i el coratge que donen les Escriptures, podem mantenir ferma l'esperança.

Mireu com manté viva la nostra esperança la profecia d’Isaïes: un plançó meravellós ix de la soca mig morta de Jessè. Quan semblava que tot s’havia acabat, sorgeix de sobte un descendent de David, que tindrà la força i la valentia del seu pare, la saviesa de Salomó, i la profunda reverència i obediència al Senyor dels Patriarques Abraham, Isaac i Jacob. Aquest rebrot de David implantarà la justícia posant-se descaradament a favor dels desvalguts i dels pobres del país. Salvarà els pobres que reclamen, diu el Salm d’avui, els desvalguts que no tenen defensor. S’apiadarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort. Restablirà la pau de l’home amb la naturalesa realitzant el projecte de Déu. Isaïes ho descriu d’una manera bonica i utòpica: El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà.

Aquesta descripció poètica desvetllava en un poble oprimit l’esperança d’un alliberador poderós i eficaç que ho restablirà pau per la violència si cal.

Joan Baptista, vestit com Elies i amb el seu alè profètic, ve a preparar el camí del Messies, promovent un canvi de mentalitat i d’expectatives, una conversió que ens faci esperar el que Déu ens promet, no pas allò que nosaltres esperem. Déu es disposa a regnar, a intervenir en la història humana, però no pas com nosaltres ho somiem, sinó segons el seu projecte d’amor.

Davant d’aquesta proposta, hi ha dues respostes. 1) la gent senzilla i oberta de cor, que respon a la crida del Baptista reconeixent les seves malifetes i fent-se capbussar al riu Jordà disposada a caminar pel camí nou de la salvació: deixar-nos estimar de Déu i aprendre a estimar els altres.

2) Hi ha gent d’una altra mena: persones molt segures d’elles mateixes, que ja saben on tenen la mà dreta i la mà esquerra i no necessiten que ningú els ensenyi res. Eren el fariseus –gent santa- i els saduceus –gent influent en el Temple i en la societat. Estan més atents a caçar Joan en alguna paraula de més que pugui dir, que no pas a convertir-se. Es creuen que són els únics fills d’Abraham, molt per damunt de la pleballa que es fa batejar i necessita convertir-se. Què faria Déu sense ells?

És terrible l’energia amb què Joan carrega contra ells: Doncs, no. Fariseus i saduceus, els dirigents del poble no són pas fills d’Abraham, sinó una nissaga d’escurçons, de la mateixa estirp de la serp que enganyà Adam i Eva al paradís. Són gent de moltes paraules i de pocs fets. Són arbres de molta fullaraca i pocs fruits. Alerta, doncs! La destral apunta a la seva rel. Déu no els necessita. Déu pot fer sortir fills d’Abraham fins de les mateixes pedres.

El baptisme de Joan és d’aigua només. Prepara el camí al Fort i al Poderós que ve darrera d’ell. Joan no és el centre: el Messies i el Profeta és Jesús. Malgrat la seva insignificança aparent, el qui ve és tan important, que Joan es consideraria més que honorat si podria descordar-li les sandàlies, que era una feina pròpia d’esclaus i encara.

Parla d’un baptisme de foc. El foc de l’Esperit Sant. El foc crema la palla i purifica l’or. No cal tenir-li por. El que cal és estimar la veritat i aprofitar la crida de Joan per preparar el camí del Senyor. Confessar les nostres malifetes, agrair les coses bones que anem fent i renovellar el nostre baptisme redreçant el nostre camí.

Que el Déu, font de la constància i del coratge, us atorgui de viure en harmonia entre vosaltres, seguint l'exemple de Crist Jesús. Així, tots plegats, i a una sola veu, lloareu el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist.