L’Evangeli d’avui és una capsa de sorpreses. No hi ha com fer preguntes si volem rebre respostes.

Hem d’agrair a sant Tomàs el seu desig de saber: gràcies a ell sabem més coses de Jesús. Tomàs no és la persona que dubta, sinó que cerca i per això troba.

Avui Tomàs sent dir a Jesús unes paraules misterioses. Quan tot és fosc i tot sembla que acabarà amb una dolorosa separació, Jesús demana calma i serenor. Manteniu la serenitat. Poseu la vostra confiança en el Pare i en mi. La meva separació serà temporal. Ara me’n vaig a preparar-vos una bella estada a casa del Pare. Hi ha lloc per a tothom. Vosaltres viureu on jo sóc...

Tomàs no hi entén res: Molt bonic, Mestre. Però si no sabem a on aneu, com podrem saber-ne el camí?

La pregunta de Tomàs arrenca de llavis de Jesús una revelació preciosa: sóc el camí, la veritat i la vida. El terme del viatge és el Pare: Jesús se’n va al Pare: és el terme del viatge. Ell és el camí que ens mostra el Pare, n’és el revelador. Podem conèixer el Pare i compatir-ne la mateixa vida. Mirant Jesús coneixem i veiem el Pare, perquè Jesús n’és el rostre visible. El coneixeu i el veieu.

Tampoc Felip no hi entén gaire res. Tot plegat li sembla massa complicat. «Monstra’ns el Pare i ja en tindrem prou».

Felip expressa l’anhel de Moisès i de tants altres de veure el rostre de Déu... «No és possible veure Déu sense morir»... fou la resposta al seu desig. I tanmateix, cantava el salmista: Tot jo tinc set de Déu, del Déu que m’és vida.

Jesús respon a Felip amb una amable queixa: Tant de temps que m’estic amb vosaltres, i encara no saps qui sóc, Felip?

També ens ho diu a nosaltres. Amb tants anys de vida cristiana, Jesús continua essent el nostre gran desconegut, perquè el cerquem on no és. Qui mira atentament el que Jesús diu i fa i viu i estima arriba a conèixer el que el Pare fa, diu, estima i és. Entra en la seva intimitat, tan profunda i tan vital que podrà fer el mateix que Jesús fa i encara de més grans.