Em poso al peu de la creu amb Maria, la Mare de Jesús i amb els altres Maries, la muller de Cleofàs i la Magdalena, i amb el Deixeble estimat... No dic res. Només hi sóc. I miro, i contemplo, i em quedo ullprès veient el Senyor crucificat.

Al moment de morir, Jesús ens ha lliurat l’Esperit. Del seu costat traspassat en raja sang i aigua...

A la llum de l’Esperit Sant, molts cristians, sants i savis,  han vist en l’aigua el sagrament del baptisme, i en la sang, l’Eucaristia.

Hi veien més encara: Jesús mort a la creu  els recordava Adam adormit al paradís mentre que del seu costat Déu formava Eva, la mare de la vida. Del nou Adam, Jesús, adormit a la creu, en brolla l’Església. L’Església brolla del cor de Crist. Els sagraments els hi donen vida.

Amb quin respecte, amb quina estimació i agraïment hem de mirar aquesta nostra comunitat, tan humil i aparentment tan poca cosa. Però en l’Església, Jesús ens ho dóna tot: l’Esperit Sant, els sagraments, la Mare de Jesús, esdevinguda Mare nostra...

***

Rellegim a la carta als Hebreus: Jesús és capaç deser comprensiu i pacient amb les nostres migradeses, perquè també a ell l'embolcalla la feblesa.

Ell durant la seva vida a la terra, va presentar peticions i súpliques, acompanyades de grans crits i llàgrimes, a Aquell que el podia alliberar de la mort. El fet de ser Fill no li estalvià la dura experiència del sofriment per aprendre què és això d'obeir.