Diumenge V de Pasqua

Jo estic en el Pare i el Pare està en Mi

Els primers cristians no tenien pas la idea de que Jesús hagués fundat una nova religió. En les ciutats amb cristians més nombrosos començaven a anomenar-se “comunitat”, “Església” (reunió). Però en poblats més reduïts s’anomenaven “el Camí”.

Després dels evangelis dominicals referits al Crist Ressuscitat i Bon Pastor, ara l’Esperit ens convida a mirar Jesús en l’interior, en el cor. Atents a la realitat més fonda que dona sentit a la seva vida i la seva activitat. Per això tornem al Sant Sopar en què Ell ens mostra el món interior, els seus sentiments i el que som per a ell, el que ell espera de nosaltres.

Per a captar-ho ens cal, com Maria la germana de Marta, centrar-nos a escoltar Jesús en el seu intent de fer-se conèixer en diàleg amb els deixebles.

* Que els vostres cors s’asserenin. Només amb el cor serè, amorosit en la pau, el goig i l’amor, podrem tenir ajustat el dial i mantenir-nos centrats en les paraules del Senyor. Els neguits i preocupacions que ens maregen no ens ho posen fàcil. Necessitem el ventijol de l’Esperit. Demanem-lo.

Confieu en Déu, confieu també en mi. Ell sempre ho ha anat dient: per a captar i assaborir el do de Déu, cal la fe. La fe, en l’evangeli té un altre nom: confiança. Perquè tenir fe no vol dir apuntar-se a fórmules o creences, sinó confiar en algú. Confiem en Jesús, confiem en el Pare.

* Me’n vaig al Pare, però tornaré. El moment per Jesús i pels deixebles era difícil. Ell se’n anava, i de quina manera! Ja començaven a pressentir una tempesta. Què en seria d’ells? Jesús els diu que se’n ha d’anar a la casa del Pare, que allí els hi prepararà un lloc i tornarà per a retrobar-los i conduir-los a la Casa del Pare.

* Ja sabeu quin camí hi porta. Quin camí? Els deixebles no hi pleguen res. Tomàs trenca el silenci: “Senyor, si ni tant sols sabem on aneu, com podem saber quin camí hi porta?”

* Jo soc el camí, la veritat i la vida! Ningú arriba al Pare sinó hi va per mi.

Caldrà que arribi l’Esperit Sant perquè puguin entendre. Podran anar entenent, i nosaltres amb ells, que el camí és ell mateix en la seva relació filial amb el Pare.

I Felip intervé, una mica cansat de no entendre res: “Senyor, mostreu-nos el Pare i no ens caldrà res més”.

* Creieu-me, jo estic en el Pare i el Pare està en mi. Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. El camí al Pare és ben curt. Qui està en Crist està en el Pare. Qui és amb Crist és amb el Pare. El rostre del Pare el tenim en el de Crist.

El camí vers el Pare no és pròpiament un procés, és una Presència. La de Jesús el seu Fill.

I el més sorprenent és que Jesús ens invita a viure en ell per a viure també nosaltres en el Pare.

Al final de la Cena Jesús s’adreçarà al Pare i pregarà tant pels deixebles com per nosaltres:

- Pare Sant Guarda units a tu aquells que tu m’has confiat.

Que siguin u com nosaltres ho som.

Jo en ells i tu en mi...

- Pare, els faig saber qui ets... a fi que l’AMOR AMB QUE M’HAS ESTIMAT ESTIGUI EN ELLS I JO TAMBÉ EN ELLS.