Corpus Christi

Cicle: 
A
Temps: 
Durant l'any
Domingo, 14 Junio 2020
P. Josep Vilarrubias Codina, cmf

Qui menja la meva carn i beu la meva sang...

Així, de cop, aquestes paraules sonen mot estrany i dures de pair. Per aquí va anar la reacció d’una part dels deixebles de Jesús: Aquest llenguatge és massa dur. Qui el pot suportar?.

Jesús ha anat massa lluny per a aquells que només se’l creuen per l’aparença de les paraules i que no paren l’orella i el cor a percebre’n el significat pregon. De fet l’evangelista conclou: Des d’aquell moment molts dels seus deixebles el van abandonar i ja no el seguiren més.

I Jesús digué als dotze: També vosaltres em deixareu? L’Esperit Sant posà les coses al seu lloc en boca de Pere: ”Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna”.

Vida! És el nucli on podem captar el sentit de tot aquest relat evangèlic. Vida, tenir vida, nodrir-se per a tenir vida, nodrir-se de Jesús per a tenir vida eterna.

Tot s’arrela en allò que llegim a en el pròleg de l’evangeli de Joan: “Al principi ja existia el qui és la Paraula... la Paraula era Déu, en ella hi havia la Vida i aquesta vida era la Llum dels homes”.

Jesús a l’evangeli d’avui ens diu: Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.

La carn com aliment i la sang com a beguda en aquest 6è capítol de Joan són termes que enllacen bé amb els relats dels altres evangelistes i de Pau en la segona als Corintis: Preneu i mengeu-ne tots, que això és el meu cos entregat per vosaltres. Preneu i beveu-ne tots que aquest és el calze de la meva sang vessada per vosaltres....

Pa partit: En els primers segles, de la missa en deien “fracció del pa”: pa partit per a repartir i per a donar vida.

Sang vessada: en la cultura hebrea la sang significava la vida. Vessar la sang és fer-ne de la pròpia vida un regal a l’altre perquè també en visqui.

El Dijous Sant celebràvem la institució de l’Eucaristia. Avui la festa del Cos i la Sang de Crist assenyala cap a la continuïtat de la celebració, la presència del Santíssim Sagrament en el tabernacle, en la custòdia.

Ja en el temps dels Apòstols la celebració eucarística constituïa el nucli fort de les comunitats. Per als malalts guardaven en un lloc reservat unes partícules del pa consagrat per a portar-les en comunió a les seves cases. Així començà la veneració de la reserva eucarística en el tabernacle que avui nomenem també sagrari. Així s’iniciava l’adoració al Senyor Sagramentat més enllà de la missa.

En el segle XIV arriba la festa del Corpus Christi destinada a l’adoració i exaltació solemne del Santíssim pels carrers de les poblacions.

Aquí, avui, tu i jo podem fruir d’aquest regal de la presència del Senyor Sagramentat com a continuació del Sacrifici Eucarístic. La visita al Santíssim en algun moment del dia ens pot proporcionar estones d’intimitat, de pregària, de pau. I si no és possible arribar-hi ens hi podem atansar espiritualment des de casa mateix, potser en el nostre racó de pregària.

Jesús no espera de nosaltres grans explicacions ni tan sols estones d’intensa concentració. Ell es complau en que, com el deixeble estimat, recolzem el nostre cap, la nostra ment potser cansada, sobre el seu cor i ens hi estiguem en el silenci d’una presència amorosa. Allò tan recordat de Sta. Teresa: tracte d’amistat estant bones estones tots sols amb Aquell que sabem que ens estima.

Recordo el sant rector d’Ars que en veure un home llargues estones quiet davant el sagrari li preguntà què li estava dient al Senyor. L’home respongué: “jo el miro i Ell em mira”.

Deixa’m acabar amb una referència a Sant Antoni Maria Claret sobre l’oració: Davant el Santíssim Sagrament sento una fe tant viva que no ho puc explicar. Casi bé se’m fa sensible, i estic contínuament besant les seves llagues, i em quedo finalment abraçat amb ell. Quan arriba l’hora de marxar, em costa arrancar-me de la divina presència. (Ho podeu trobar a l’autobiografia, nº 76).

Tipus recurs pastoral: