28 de febrer de 2009 

La Conferència Episcopal Tarraconense, en la reunió del passat 4 de febrer, va parlar de dos temes, molt actuals, que tenen, tots dos, íntima relació amb la vida humana: el tema de la crisi econòmica i el de l’avortament.

És d’aquest dos temes que volem fer avui, i amb vosaltres, fidels del bisbat de Lleida i ciutadans, una reflexió des de la paraula de Déu: 

«On és el teu germà?» (Gn 4,9) 

Va estar la pregunta de Déu a Caín, quan aquest acabava de matar Abel: “On és el teu germà?” (Gn 4,9).

Els homes i dones d’avui, serem capaços de sentir-nos interpel·lats per la mateixa pregunta? On és el teu germà?

Hi ha moltes maneres de matar o de fer impossible el viure. La «insensibilitat» o «inactivitat» davant la necessitat urgent que experimenta el nostre “germà” ens afecta tots, a cadascú en un nivell o mesura diferent. Tots cal que recordem la sentència de sant Joan: «Qui no estima el seu germà és un homicida». (Jo 3,14).

Certament la crisi econòmica és mundial. No entrem a esbrinar les causes i magnitud del problema. Tampoc a la seva solució tècnica. Sí que voldríem dir-vos –i dir-nos– una paraula, a la llum de l’Evangeli.

Davant la crisi, tenim el perill de veure només com ens en sortim cadascú de nosaltres, com podem evitar les seves conseqüències en la nostra economia, o en l’economia familiar, o de grup...

I el nostre «germà»? En aquest cas, la «indiferència» pot arribar a ser una mena d’homicidi. Hi ha molta gent, molts «germans», que no poden viure. S’ho passen malament. Han perdut el treball... Encara no demanen pel carrer. Encara no es veuen forçats a robar. Ni ho faran, per ètica i per dignitat personal.

Però precisament per això cal que «obrim els ulls», que ens adonem del problema i dels qui el pateixen al nostre entorn. Estem segurs que, si obrim «els ulls», obrirem també la «ment» i el «cor». Se’ns acudiran solucions, maneres d’ajudar, potser formes de donar treball... L’amor és enginyós. Ho ha estat sempre.

La història de l’Església –estem parlant als fidels diocesans, però també a tots els homes i dones de bona voluntat, que sou molts– està plena de «bons samaritans» que, un cop han vist, han sabut parar-se i apropar-se i atendre el malferit, perquè han descobert en la persona necessitada un «germà».

Gràcies a Déu, també avui, davant la crisi, hi ha moltes persones que no són «indiferents». I estan sorgint arreu iniciatives generoses, desinteressades: Càritas, comunitats parroquials, grups diversos... Cal que seguim descobrint «germans», que ens hi apropem, que ens hi interessem.

Hem dit que no tractàvem d’analitzar les causes de la crisi. Tampoc el bon samarità va preguntar qui havia ferit aquell caminant i per què. Però va atacar la causa més profunda. L’egoisme dels violents, que havien deixat mig mort aquell home a la vora del camí, va ser vençut per la força de l’amor.

De fet, és l’egoisme o egocentrisme, amb tots els seus derivats, el que està a la rel de la crisi. Per això caldrà que el món, els polítics i economistes, i tots nosaltres, ens moguem, proposem, inventem mesures contra la crisi... Però ens cal no oblidar la rel, per no equivocar la solució. 

I seguim escoltant: «On és el teu germà?»

És cert que la crisi econòmica és forta i global. Però no ho és menys la crisi de valors. I el valor primer, per a nosaltres valor absolut, és la vida. Ens faltaria sinceritat, si parléssim de drets humans, d’Estat de Dret, i no respectéssim amb tota fermesa la vida, la vida de tots i totes, i la vida en tots els seus estadis.

És el cas de l’avortament. Una vida humana és sempre un subjecte a venerar, a defensar, a protegir. Més, quan és més indefens. La seva «existència» no pot ser mai objecte de debats per arribar a un consens.

En aquesta veneració, protecció i defensa es manifesta, d’una manera especial, el nivell humà, personal, ètic i, fins i tot, intel·lectual d’una societat i de tots els seus membres, sigui quina sigui la seva nacionalitat, afiliació ideològica, política o  religiosa. Tots hem de ser defensors de la vida. La vida sempre és un bé. A la pregunta de Déu «On és el teu germà?», no podem respondre com Caín: «No ho sé. Que potser sóc el guardià del meu germà?» (Gn 4,9).

Per això, volem dir a tothom, especialment als pares i mares:

Benvolguts, valoreu la vida com un do de Déu. L’avortament no és mai cap solució. A qui us proposés, us permetés o us parlés d’eliminar el vostre fill, sigui quina sigui l’expressió emprada (interrupció de l’embaràs, exercici del dret de la dona a disposar del seu cos...) no l’hauríeu d’escoltar. Considerem que en això no volen el vostre bé ni el del vostre fill.

Per damunt de totes les dificultats que, especialment vosaltres, mares, experimenteu sovint en la gestació del vostre fill, no el deixeu sol, no en prescindiu. Sempre serà per a vosaltres un tresor. Això sí, cal que exigiu que tots us ajudem, que la societat us ajudi. És missió de tots donar-vos suport. Però... doneu-nos vosaltres aquesta lliçó, que no és altra que estimar de veritat.

L’Església vol estar sempre al vostre costat. Vol –i pot– oferir-vos en les seves institucions («Centre d’Orientació Familiar», Càritas...) ajut, suport, consell, tant material com psicològic i moral, per tal que la vostra decisió de mantenir la vida del fill, decisió que us honora i us donarà pau, sigui al mateix temps recolzada per tots. Pares i mares, no dubteu en utilitzar aquests i altres serveis de l’Església.

Que Déu us beneeixi tots i totes. 

Els vostres germans, Joan Piris, Bisbe,
i els membres del Col·legi de Consultors.