Lleida, que havia estat camp apostòlic del P. Antoni M. Claret; Lleida, que el Servent de Déu havia visitat diverses vegades; Lleida, que ha recordat i recordarà sempre el pas de l’Arquebisbe Claret, ha merescut la predilecció especial del nou Beat des del cel, obrant en una de les filles d’aquesta ciutat el primer dels dos miracles que han servit per aixecar el sant Arquebisbe fins a l’honor dels altars.

Ens referim a la curació miraculosa de la jove Xaviera Mestre i Cornadó, filla del Sr. Josep Mestre, Porter de la nostra Catedral, i de la Sra. Filomena Cornadó, que vivien al carrer de la Palma de Lleida, curació verificada a darrers de maig de 1897.

Xaviera, en un gran accés de verola confluent, patia agudíssims mals de cap. Li ocasionaven deliris i una inquietud i un desassossec tan grans que no podia descansar ni un sol instant ni del dia, ni de la nit. Tot el seu cos, especialment el cap, la llengua i sobretot el rostre, estaven plens de verola; semblava una sola crosta que no li deixava obrir els ulls. Una de les nits de més gran aflicció, la seva mare va fixar la vista en un quadre del Cor de Maria. Mare i filla la invocaren, tot posant el sant P. Claret per intercessor. Al cap de pocs dies les restes del P. Claret havien de ser traslladades des de Fontfreda a Vic. La mare aplicà a la joveneta un trosset de roba usada pel Venerable, mentre prometia publicar la curació i fer celebrar dues misses d’acció de gràcies. Als deu minuts la Xaviera agafava el son. A les nou del matí següent, el metge, Sr. Dionís Arrugaeta, exclamava: «Què ha passat?… Sens dubte té algun sant que vetlla per la seva vida». El notable facultatiu anava a certificar la defunció; però Déu disposà que acredités la perfecta curació. No va quedar ni rastre de verola.

El doctor Arrugaeta, que era el metge de capçalera i que certificà en el Procés Apostòlic el miracle de la curació de la senyoreta Mestre, encara viu i, amb motiu de la beatificació, del P. Claret va escriure aquesta relació que reproduïm molt gratament: és un dictamen tècnic del que ja s’ha anomenat com a miracle de Lleida, i té una actualitat palpitant.

«A finals de maig de 1897 —diu el Sr. Arrugaeta— em va cridar el Sr. Josep Mestre, del carrer de la Palma de Lleida, per assistir a la seva filla Xaviera. La vaig trobar al llit amb quaranta graus de febre, vòmits i dolors a la regió lumbar, llengua saburrosa i tota la pell del cos plena de taques roges lleugerament aixecades del centre.

«Es tractava d’un cas de verola confluent, malaltia greu i de tipus marcat; ja que als dos dies les taques roges es convertirien en pàpules o grans, tres o quatre dies després aquests grans s’havien de convertir en pus i en pústules, les quals, tres o quatre dies després, s’assecarien formant crostes, que es desprendrien deixant una cicatriu d’un color vinós, que tardaria a desaparèixer.

«Efectivament, després de les taques van venir les pàpules, i al cap d’un dia es convertiren en pústules plenes de pus. A dos quarts de nou de la nit vaig trobar la pobra malalta amb quaranta-un graus de febre, amb deliri i amb una llengua molt seca i saburrosa. Quan la seva mare em demanà algun medicament per baixar la febre, li vaig dir que no podíem fer gran cosa: l’origen de la febre era l’absorció del pus sèptic que contenien els grans de verola que envaïen la pell. Vaig marxar encarregant que donessin a la malalta molta aigua de til·la amb tarongina. Vaig deixar la malalta gravíssima i la mare desconsolada. Però vet ací que a les nou del dia següent, vaig trobar la malalta sense febre, sense pústules, sense cap crosta en tot el cos i amb la pell plena de les taques de color vinós que deixa la verola quan està curada. Tenia la llengua completament neta i humida, i la malalta estava en disposició de menjar.

«En veure això vaig exclamar: “Aquí algun sant ha fet un miracle, ja que per naturalesa això no pot ser”. Llavors la seva mare em va dir que després que jo marxés la nit anterior, desconsolada com estava, va anar a demanar al P. Superior del Missioners una Relíquia del P. Claret. Quan ja la tenia s’agenollà al costat de la seva filla, la va aplicar demanant al P. Claret que intercedís davant el Sagrat Cor de Maria per la seva curació. La malalta s’adormí, baixà la febre i tot seguit començaren a assecar-se les pústules i a desprendre’s les crostes, deixant a la pell els senyals de la verola. Va curar la malalta radicalment, però va deixar la marca de la malaltia, perquè tots veiessin el miracle.

«Per això a Roma ho van acceptar sense cap discussió. —DIONÍS ARRUGAETA».

La senyoreta Xaviera Mestre va vestir el sant hàbit de Religiosa de la Companyia de Maria (Ensenyança), al Convent de Lleida el dia 25 de juliol de 1900. Va agafar el nom de Dolors. Va emetre els vots simples, el dia 26 de juliol de 1902; i els solemnes, el dia 26 de juliol de 1905, era Priora del Convent la R. M. Esperança Queralt.

El dia 23 d’abril de 1917, als 35 anys d’edat, jove però plena de mèrits i virtuts, va morir de mort natural a la mateixa santa Casa.