La segona visita del P. Claret al Bisbe de Lleida, Dr. Puigllat, que coneixem documentalment, és la que va fer el 23 de juliol de 1865, en circumstàncies molt doloroses per al Servent de Déu.

El dia 15 de juliol de 1865, el govern espanyol d’Unió liberal, presidit per O’Donnell, després de titànics esforços havia aconseguit, per part d’Isabel II, el reconeixement del mal anomenat regne d’Itàlia, en contra de la prohibició i els anatemes del sant Pontífex Pius IX. El P. Claret no podia romandre ni una estona més al costat de la Reina, quan aquesta mateixa decisió l’havia aprovat el Senyor: a les 7 del matí del dia 17 de juliol estava resant davant de la imatge del Sant Crist del Perdó a l’Església de la Granja, on es trobava amb la Cort i Jesús li digué: Antoni, retira’t.

El Servent de Déu va sortir immediatament cap a Catalunya i s’aturà a Lleida per tal de desfogar tota l’amargor del seu cor amb el seu amic i confident, el Bisbe ilerdense Dr. Puigllat; però aquell Jesús, que tantes vegades havia estat company de penes i tristeses i havia descansat la seva creu a l’espatlla del fidel Servent, no va voler que aquesta vegada tingués cirineu que l’ajudés a portar-la: el dia 9 el Prelat havia marxat a Roda per practicar la Santa Pastoral Visita a aquell arxiprestat i al de Vilaller. I quin contrast: mentre el Sr. Claret, com un fugitiu, emprenia el viatge entre l’escarni i l’odi dels liberals; el seu amic, Sr. Puigllat era rebut pels pobles que visitava «amb inequívoques proves de respecte i estimació»(2)

El M. I. Sr. Xavier Fontanelles, canonge i Vicari General del Bisbat, havia quedat de Governador eclesiàstic de la diòcesi. Aquest va procurar endolcir els amargs dies que vivia el Pare Claret: convidà les corporacions lleidatanes perquè el visitessin i li oferissin els seus respectes.

No hi mancà el nostre Ajuntament, segons es pot llegir a l’acta del 23 de juliol:

«Es donà lectura d’un ofici amb data d’avui del Sr. Governador eclesiàstic d’aquest Bisbat, participant a S. E. que es troba allotjat al palau episcopal, l’Excm. Sr. Claret, confessor de S. M. la Reina (q. D. g.) i que sortirà cap a Barcelona amb el tren d’aquesta tarda, fent present al senyor president que per això havia anat a felicitar-lo amb els SS. Casals i Vilanova, avisats a l’efecte i S. E. n’és sabedor»(3)El Palau Episcopal de Lleida fou testimoni dels prodigis obrats pel Servent de Déu.

«Concretant el que he vist amb els meus ulls—declara el canonge Tañá, familiar del Bisbe Puigllat— dic que durant els dies que s’allotjà (el P. Claret) en aquest Palau Episcopal, per poder curar molts malalts que es presentaven “dirigint les seves oracions al Senyor” els imposava les mans sobre el cap i els deia que tinguessin fe en Jesucrist. Recordo especialment un jove fuster que caminava ajudat per unes crosses, a les vint-i-quatre o quaranta-vuit hores ja es trobava a punt per treballar».(4)

Aquest és sens dubte l’invàlid Derch, que vivia al carrer de les Escales de S. Llorenç. Una vegada que els seus parents l’havien baixat al carrer per prendre el sol passava el Servent de Déu acompanyat pel Sr. Tañá.

El P. Claret s’aturà davant del malalt i molt afectuosament li va dir: «sóc al palau; aquesta tarda que t’hi duguin». Així ho van fer i li va fer veure que coneixia el seu passat i que si se’n penedia i tenia fe es curaria.

«Mogut per les paraules del V. Pare va prometre rectificar la seva conducta. En preguntar-li el P. Claret si creia que Déu Nostre Senyor el podia curar, va respondre: Sí, ho crec; i fent sobre ell el senyal de la creu, s’aixecà i va poder anar a peu cap a casa i l’endemà a treballar, guanyant deu rals.

«Derch, feliç i curat, no parava de dir per tot arreu aquest prodigi i a casa del General carlí Sr. Antonio Grau i Sales també ho explicà amb tots els detalls, davant de tota la família, una vegada que va anar a cobrar certa quantitat per alguns treballs de fusteria».

Així ho va escriure el nostre estimat amic i mestre inoblidable el R. P. Julio Moreno, C. M. F., a qui ho explicà la Sra. Antònia Grau, filla d’aquell General, es publicà a El Iris de Paz.(5)