El P. Claret, mentre fou confessor d’Isabel II, mai no es barrejà en assumptes polítics, però sí que va donar savis consells a la Reina per tal de proveir l’Església d’Espanya de bons prelats. Un d’aquests, amb qui el Servent de Déu va tenir sempre una íntima amistat, fou el Bisbe de Lleida Marià Puigllat i Amigó, natural de Tona, canonge de Vic i Rector del seu Seminari Conciliar, que va rebre la consagració episcopal el dia 12 d’octubre de 1862, quan es fundava en aquesta ciutat l’Acadèmia Bibliogràfico-Mariana, de la qual en fou un  entusiasta i decidit protector.

L’íntima amistat d’ambdós Prelats feu que més d’un cop l’Arquebisbe Claret s’allotgés al Palau Episcopal d’aquesta ciutat, tal com explica el familiar del Bisbe Puigllat, M. I. Sr. Josep Tañá, canonge d’aquesta S. I. Catedral, qui per aquest motiu el conegué personalment, hi parlà moltes vegades i el tractà amb respecte i veneració.(2)

Coneixem documentalment dues visites del Servent de Déu al Prelat Ilerdense: una l’11 de juliol de 1864, quan visità la Casa Matriu de les Esclaves del Cor de Maria i una altra el 23 de juliol de 1865.

La primera la sabem per aquesta relació que la Mare Esperança González, Fundadora de les Esclaves, amb data 13 de juliol, va escriure al seu germà, el M. I. Sr. Francesc, Vicari General de Pamplona: «Abans d’ahir vam tenir una sorpresa molt agradable. A les deu del matí ens varen avisar, perquè baixéssim a obrir la porta. La meva sorpresa va ser molt gran en obrir i veure que ens visitava l’Excm. Sr. Claret i el nostre digníssim i Il·lustríssim Prelat! El nostre Il·lustríssim estava cofoi per estar entre nosaltres, i també ho estava sa Excel·lència. Aquest es quedà molt content del nostre Institut i ens va fer un sermó sobre la humilitat: ens va dir que calia que fóssim molt humils, perquè aquest arbre, tan jove encara, d’aquí poc temps estendria les seves branques per diverses ciutats; i que si no estàvem ben fonamentades en la humilitat, seria la nostra fatal ruïna en aquest món i després la nostra condemnació eterna. A mi aquestes paraules m’arribaren molt endins i veia el meu cor ple d’aquest vici de la supèrbia, per desgràcia l’orgull és el meu caràcter distintiu. Després vam pujar a l’habitació de les Recollides on també hi predicà. Aquests homes estigueren entre nosaltres dues hores i mitja. No s’hi van poder estar més perquè Sa Excel·lència havia de marxar cap a Madrid a les dues de la tarda. A la matinada havia arribat de Barcelona. La gent de Lleida, segons diuen, estaven tan contents de veure’l que no podia anar pel carrer de tanta gent que el seguia. A la porta de casa nostra l’esperava molta gent; i en sortir a la Porteria, el nostre Sr. Bisbe va preguntar a les dones que s’amuntegaven al seu voltant: Què el coneixen aquest Senyor? I totes respongueren a la vegada: Ah! senyor Bisbe, prou que el coneixem, mossèn Claret. I adreçant-se a l’Excel·lentíssim li van dir: Mossèn Claret, tota la vida pensarem en vostè. Una altra li va dir: Mossèn Claret, que n’estic ben farta de portar-li lo xicolate. Llavors ell aixecà els ulls i amb una rialla va dir: Sí que és veritat, ja ho tinc present: aquesta era una beata de Vallcendrera».(3)

Eren les filles de Lleida que, en nom de la seva ciutat, agraïen per sempre la santa doctrina que en un altre  temps els predicà el Servent de Déu.