El dia 20 de setembre de 1852, la insigne lleidatana Sra. Esperança González i Puig, resant a l’Església de Santa Clara d’aquesta ciutat, davant seu va veure Jesús lligat a la columna, envoltat d’una infinitat de dones «dissolutes i perdudes», com ella mateixa ens explica.

I Jesús contemplant-la amb ulls tendres li va dir: «Mira, filla, com em maltracten aquestes ànimes: salva-les i allibera-les. És la meva voluntat que fundis una religió sota la protecció del Cor de la meva Mare i així l’anomenaràs: aquesta religió tindrà per objectiu recollir aquestes ànimes perdudes per guanyar-les per a Mi. Els meus secrets són inescrutables i tu ets la destinada per aquesta gran obra».

L’Esperança es disposa a dur a terme puntualment allò que Jesús li ordenà; el mateix Jesús amb qui s’esposarà místicament el 13 d’agost de 1851, i en el cor del qual la va fer entrar mentre li deia: «Ja ets la meva esposa; ja ets tota meva; i des d’aquest instant el teu nom serà Esperança de Jesús; així com el meu, Jesús d’Esperança»; i per corroborar la veritat d’aquests místics esposoris, el 27 del mateix mes i any, mentre resava a l’escala de la trona de l’església de les Carmelites Descalces de Lleida, un serafí li traspassà dues vegades el cor  amb un dard de foc.

Li va quedar una ferida a la carn, de la qual en algunes ocasions hi sortia sang viva i encara es conserva avui a la Casa Matriu, ubicada en aquesta ciutat, la part de les cinc peces de roba amb què l’Esperança vestia el seu cos i a les quals es veu un forat quadrangular, d’onze mil·límetres de base per cinc d’alçada, amb senyals d’haver estat cremada la tela. Si sobreposem les cinc peces, els forats es corresponen perfectament, com si fossin fets per un mateix instrument. Nosaltres les hem venerat, tancades ara en un artístic reliquiari.

La Serventa de Déu comunicà el cas de la fundació al seu confessor, un altre lleidatà il·lustre, el Reverend Senyor Josep Escolà i Cugat, Fundador de la nostra celebèrrima Acadèmia Bibliogràfica Mariana.(2)

Les dificultats de tot ordre inherents a una obra de tanta magnitud van fer que es retardés la seva execució. Per això el Senyor castigava la senyora Esperança permetent que el maligne esperit la maltractés i el dia 7 d’agost de 1857 se li va dir que tot «era perquè no es feia res i que calia escriure al Sr. Claret per demanar-li consell».(3)

El 22 del mateix mes, el Reverend Escolà va escriure al Servent de Déu consultant-li el cas i enviant-li el projecte de Constitucions de la futura Congregació.

El P. Claret no va respondre i, al cap d’uns mesos, el 2 de gener de 1858, el senyor Escolà tornà a escriure. «En aquest dia —es llegeix al Diari— s’escrigué al Sr. Claret per consultar-li sobre el projecte de la fundació».(4)

El Sant Arquebisbe respongué a la consulta amb una carta datada el 14 del mateix mes que diu així: «Respecte del que em diu d’aquesta dona no sé si vostè té notícia d’un Col·legi, que així s’anomena, de la senyora vescomtessa de Jorbalán, que hi ha en aquesta Cort, i fa poc que aquesta mateixa senyora en fundà un altre a Saragossa i consisteix a recollir les joves en perill o extraviades, on es confessen, s’instrueixen en la religió, moral i quefers de dones i després surten, si volen, per al destí que els agradi. Viuen com a monges i són molt exemplars. Jo hi predico amb molta freqüència. A mi em sembla que si aquesta dona veiés aquest Col·legi diria que és el que intentava».(5)

Insisteix el Sr. Escolà per carta del 24 de gener, i demana consell al P. Claret sobre si han d’uniformar-se o no l’Institut de la M. Esperança i el fundat de la vescomtessa de Jorbalán, a la qual cosa no respon.

Lacònicament diu el Diario, el dia 28 de febrer: «El Sr. Claret no contestà».(6)

Tot i així, seguint el consell del P. Claret, la senyora Esperança féu un viatge a Saragossa per conèixer l’obra de la Mare Sacramento i va reconèixer que era molt diferent de la seva.

El Senyor instà la Mare Esperança a la fundació de l’Institut de Religioses Esclaves del Cor de Maria, i així es verificà a Lleida el dia 21 de març del mateix any 1862, amb l’aprovació del bisbe Puigllat, per decret del 15 de setembre i la propagació de la qual a diverses ciutats anuncià el Beat P. Claret en una visita que va fer a la casa Matriu, el dia 11 de juny de 1864, a la qual ens referirem en un altre article.